8a. ETAPA.
11/05/09.
REDECILLA DEL CAMINO - RABÉ DE LAS CALZADAS.
KM: 81'23.
TEMPS: 05: 10: 25.
VEL. MITJANA: 14'33 KM./H.
VEL. MÀXIMA: 54'24 KM./H.
Surto molt aviat de Redecilla del Camino, ja que els meus col·legues de Mollet han decidit aixecar-se més tard i quedar-se a esmorzar a l'alberg. I jo, jo avui tinc ganes de fer kilòmetres.
Només sortir del poble passo al costat esquerra de la carretera N-120, on després d'haver-hi circulat en paral·lel durant uns dotze quilòmetres, arribo a Belorado. Abans, però, haig de passar pels petits pobles de Castildelgado, Viloria de Rioja i Villamayor, on no tinc cap problema, ja que aquest tram no comporta cap tipus de dificultat tècnica ni física.
Surto de Belorado i travesso el riu Tirón per un pont de fusta, aquesta vegada en direcció a Tosantos, Villambistia, i Espinosa del Camino, on a partir d'aquí es comença a complicar de veritat la jornada.
11/05/09.
REDECILLA DEL CAMINO - RABÉ DE LAS CALZADAS.
KM: 81'23.
TEMPS: 05: 10: 25.
VEL. MITJANA: 14'33 KM./H.
VEL. MÀXIMA: 54'24 KM./H.
Surto molt aviat de Redecilla del Camino, ja que els meus col·legues de Mollet han decidit aixecar-se més tard i quedar-se a esmorzar a l'alberg. I jo, jo avui tinc ganes de fer kilòmetres.
Només sortir del poble passo al costat esquerra de la carretera N-120, on després d'haver-hi circulat en paral·lel durant uns dotze quilòmetres, arribo a Belorado. Abans, però, haig de passar pels petits pobles de Castildelgado, Viloria de Rioja i Villamayor, on no tinc cap problema, ja que aquest tram no comporta cap tipus de dificultat tècnica ni física.
Surto de Belorado i travesso el riu Tirón per un pont de fusta, aquesta vegada en direcció a Tosantos, Villambistia, i Espinosa del Camino, on a partir d'aquí es comença a complicar de veritat la jornada.
Espinosa, on per cert, hi ha un bar que no recomano a ningú, hi serveixen els entrepans d'embotit sense oli. A més, quan els hi demanes que n'hi posin, et porten el sitrell i diuen que te'l posis tu. A més a més, el pa no és del dia i és molt car. De totes maneres no recordo el nom del bar. El que si recordo és que tenia un nom molt característic. Un nom que feia referència a quelcom del mar.
Em menjo com puc el meu entrepà de llom del dia abans i em bec una Coca-Cola d'una tirada. Bé!, no tot han de ser experiències positives!. Pago ràpidament i foto el camp.
Surto del bar i enfilo cap a la dreta, o sigui, cap a Villafranca Montes de Oca, on segurament han passat la nit els meus amics d'Alacant. Si, els que em van acompanyar tot el dia d'ahir. Hi ha la possibilitat que hagin sortit més tard que jo i coincidim en algun poble. Tinc la sensació que els tornaré a trobar; si no és avui, segur que serà demà.
Arribo a Villafranca, on a partir d'aquí comença una forta pujada que em portarà fins a l'Alto de la Pedraja, a 1150m. d'alçada. Ara però, tot ve de baixada fins arribar a San Juan de Ortega, sempre a través d'una estupenda pista forestal que ens hi portarà directament, i per una vegada, sense cap tipus de trencaclosques.
Em menjo com puc el meu entrepà de llom del dia abans i em bec una Coca-Cola d'una tirada. Bé!, no tot han de ser experiències positives!. Pago ràpidament i foto el camp.
Surto del bar i enfilo cap a la dreta, o sigui, cap a Villafranca Montes de Oca, on segurament han passat la nit els meus amics d'Alacant. Si, els que em van acompanyar tot el dia d'ahir. Hi ha la possibilitat que hagin sortit més tard que jo i coincidim en algun poble. Tinc la sensació que els tornaré a trobar; si no és avui, segur que serà demà.
Arribo a Villafranca, on a partir d'aquí comença una forta pujada que em portarà fins a l'Alto de la Pedraja, a 1150m. d'alçada. Ara però, tot ve de baixada fins arribar a San Juan de Ortega, sempre a través d'una estupenda pista forestal que ens hi portarà directament, i per una vegada, sense cap tipus de trencaclosques.
Arribo a San Juan de Ortega, on a la sortida del poble hi trobo el primer dilema del dia. Hi ha un encreuament amb tres opcions diferenciades, sempre en direcció a un Burgos que cada vegada és més a prop; puc anar per Santovenia, per Agés, i per Barrios de Colina. De totes maneres ara me n'adono que la guia recomana passar per Agés. Pel que sembla la ruta està més ben marcada.
Passo per Agés, Atapuerca, deixo Olmos de Atapuerca a la dreta i enfilo per una bona baixada cap a Villalbal, Cardeñuela i Orbaneja.
Passo per Agés, Atapuerca, deixo Olmos de Atapuerca a la dreta i enfilo per una bona baixada cap a Villalbal, Cardeñuela i Orbaneja.
Només queden tretze kilòmetres per arribar a Burgos.
Segueixo una carretera sense identificar que surt d'Orbaneja en direcció a l'autopista AP-1. Travesso per un pont, que al cap d'una estona em fa passar per sobra la via del ferrocarril i arribar més tard a la carretera N-1, a la localitat de Villafria, molt a prop de la zona industrial de Burgos.
Estic circulant per la vorera esquerra de l'interminable carretera N-1 en direcció a Burgos, seguint sense cap tipus de problema les sagetes grogues pintades a les faroles que intermitentment em venen de cara.
El pas pel polígon industrial es fa feixuc, no s'acaba mai. L'impressionant recta sembla no tenir final.
Per fi!, després d'una bona estona de barallar-me amb els vianants que em venen de cara, que per cert, circulen pel seu espai [la vorera], i que jo envaeixo amb la meva burra, arribo al nucli urbà de Burgos.
He arribat!!!!.
Ara el més important és trobar la catedral!.
Segueixo les fletxes, però ara a distància; m'és impossible seguir per la vorera, hi ha massa gent.
Em poso al costat dret de la carretera i vaig controlant quina és la direcció de la ruta. De totes maneres avui serà difícil que em pugui perdre, m'imagino que tothom sap on és la catedral. A més, em trobo contínuament un munt de pelegrins, tant a peu com en bici, i tots van en la mateixa direcció. Ha d'estar a prop!.
Aquí està…!!!!, La magnífica Catedral de Burgos.
Segueixo una carretera sense identificar que surt d'Orbaneja en direcció a l'autopista AP-1. Travesso per un pont, que al cap d'una estona em fa passar per sobra la via del ferrocarril i arribar més tard a la carretera N-1, a la localitat de Villafria, molt a prop de la zona industrial de Burgos.
Estic circulant per la vorera esquerra de l'interminable carretera N-1 en direcció a Burgos, seguint sense cap tipus de problema les sagetes grogues pintades a les faroles que intermitentment em venen de cara.
El pas pel polígon industrial es fa feixuc, no s'acaba mai. L'impressionant recta sembla no tenir final.
Per fi!, després d'una bona estona de barallar-me amb els vianants que em venen de cara, que per cert, circulen pel seu espai [la vorera], i que jo envaeixo amb la meva burra, arribo al nucli urbà de Burgos.
He arribat!!!!.
Ara el més important és trobar la catedral!.
Segueixo les fletxes, però ara a distància; m'és impossible seguir per la vorera, hi ha massa gent.
Em poso al costat dret de la carretera i vaig controlant quina és la direcció de la ruta. De totes maneres avui serà difícil que em pugui perdre, m'imagino que tothom sap on és la catedral. A més, em trobo contínuament un munt de pelegrins, tant a peu com en bici, i tots van en la mateixa direcció. Ha d'estar a prop!.
Aquí està…!!!!, La magnífica Catedral de Burgos.
Ràpidament acabo amb els possibles adjectius.
Després de les obligades fotos de rigor, i delectar-me amb les fantàstiques vistes de la façana d'estil gòtic de la Catedral de Santa Maria, decideixo que ja és hora de menjar. Per cert, on es pot menjar millor que en un dels bars que hi ha davant la plaça de la catedral…? (quan dic millor, vull dir amb millors vistes).
Estic baixant les escales que hi ha a la part superior, en direcció a la plaça, quan de cop i volta me n'adono que hi ha un grup de ciclistes que estan menjant en una de les terrasses i que m'estan cridant. ¿ …?.
Són els meus col·legues d'Alacant…!!!.
Encaixades de mans, abraçades i salutacions de tot tipus es succeeixen mentre ens expliquem les “batalletes” del dia al voltant d'un gegantí entrepà de pernil serrà i una bona gerra de cervesa glaçada. Ah!, i un xarrup d'orujo d'herbes.
Entre la placidesa del temps, la bona companyia, i la bona manduca, avui, a part d'haver arribat a una ciutat excepcional, m'entossudeixo a pensar que serà un dia fantàstic.
Anècdota; a la façana del bar hi ha un rètol que resa; cafès”Zapatero“, 0'90 euros.
Després de dinar, els meus amics i jo anem a fer una volta pels voltants de la catedral, fent fotografies a tort i a dret dels llocs més emblemàtics de la zona. Molt a prop, i per cert, molt sol·licitada, hi ha una estàtua d'un pelegrí assegut en un banc que atrau totes les mirades. Després d'una bona estona d'esperar, les iaies ens permeten fer la pertinent foto al costat de l'inamovible pelegrí, posant a continuació proa cap a la sortida de la ciutat, això si, passant abans per les oficines de la catedral, i d'aquesta manera poder obsequiar la nostre credencial amb un estupend segell.
Després de les obligades fotos de rigor, i delectar-me amb les fantàstiques vistes de la façana d'estil gòtic de la Catedral de Santa Maria, decideixo que ja és hora de menjar. Per cert, on es pot menjar millor que en un dels bars que hi ha davant la plaça de la catedral…? (quan dic millor, vull dir amb millors vistes).
Estic baixant les escales que hi ha a la part superior, en direcció a la plaça, quan de cop i volta me n'adono que hi ha un grup de ciclistes que estan menjant en una de les terrasses i que m'estan cridant. ¿ …?.
Són els meus col·legues d'Alacant…!!!.
Encaixades de mans, abraçades i salutacions de tot tipus es succeeixen mentre ens expliquem les “batalletes” del dia al voltant d'un gegantí entrepà de pernil serrà i una bona gerra de cervesa glaçada. Ah!, i un xarrup d'orujo d'herbes.
Entre la placidesa del temps, la bona companyia, i la bona manduca, avui, a part d'haver arribat a una ciutat excepcional, m'entossudeixo a pensar que serà un dia fantàstic.
Anècdota; a la façana del bar hi ha un rètol que resa; cafès”Zapatero“, 0'90 euros.
Després de dinar, els meus amics i jo anem a fer una volta pels voltants de la catedral, fent fotografies a tort i a dret dels llocs més emblemàtics de la zona. Molt a prop, i per cert, molt sol·licitada, hi ha una estàtua d'un pelegrí assegut en un banc que atrau totes les mirades. Després d'una bona estona d'esperar, les iaies ens permeten fer la pertinent foto al costat de l'inamovible pelegrí, posant a continuació proa cap a la sortida de la ciutat, això si, passant abans per les oficines de la catedral, i d'aquesta manera poder obsequiar la nostre credencial amb un estupend segell.
Sortim de la capital amb direcció oest, però… hem perdut les fletxes. En aquest moment som quatre persones mirant les guies, però ni així podem saber per on segueixen.
Passem aleatòriament per uns quants carrers a veure si així localitzem alguna sageta. “Bingo!!!”. Tot just quan entrem en un parc sembla que s'intueix quelcom de color groc en els arbres.
Després de l'erràtica sortida de Burgos, ara sembla que per fi comencem a agafar velocitat de creuer.
El primer poble que trobem és Villalbilla de Burgos, just abans de l'autovia A-12, també anomenada Autovia del Camino de Santiago. Quatre kilòmetres més i arribem a Tardajos, on de cop i volta el temps està fent un canvi radical. En qüestió de pocs minuts tot el cel s'ha tapat completament, a més, hi ha uns núvols molt negres que no presagien res de bo. En qualsevol moment pot començar a ploure.
Tot just creuant el riu Urbel comença a ploure amb una intensitat moderada. Jo, que ja portava l'impermeable, i havia posat les bosses de plàstic a les alforges de la bici, els hi dic als meus companys que em quedo al següent poble, que no m'atreveixo a seguir. No tinc ganes de quedar xop. Ells, a l'igual que el dia anterior, decideixen seguir uns quants kilòmetres més a veure si escampa la tempesta.
Bon camí!.
Arribo a Rabé de las Calzadas i em fico al primer lloc que veig, no se si és un alberg o una pensió, m'és igual. De totes maneres a fora està plovent, o sigui que… aquí em quedo, costi el que costi!.
Entro dins el local i me n'adono que tot és ple. És just en aquell moment que se m'acosta una dona amb un marcat accent francès (la Michelle), i em deixa anar que no hi ha lloc per a mi. Li dic que està plovent, que no puc marxar. —Un moment—em diu. Va cap a una parella d'alemanys que havien entrat just abans que jo i els hi pregunta si es quedaran també a esmorzar. Al contestar els alemanys, que per cert anaven a peu, amb una negativa (només volen dormir), ve a continuació cap a mi i em pregunta el mateix. —Si!, si!, em quedaré a sopar, dormir i esmorzar—li contesto.
—El lloc és teu—em diu la Michelle.
UFFF…!!!.
Aquest és el local més estrany dels que m'he trobat fins aleshores. Aquesta dona, que per cert, és una institució dins del Camí de Sant Jaume, és la responsable que s'hagin pintat correctament les sagetes que hi ha a la zona de Zaragoza. A més, ha convertit casa seva en un extraordinari museu del camí.
Passem aleatòriament per uns quants carrers a veure si així localitzem alguna sageta. “Bingo!!!”. Tot just quan entrem en un parc sembla que s'intueix quelcom de color groc en els arbres.
Després de l'erràtica sortida de Burgos, ara sembla que per fi comencem a agafar velocitat de creuer.
El primer poble que trobem és Villalbilla de Burgos, just abans de l'autovia A-12, també anomenada Autovia del Camino de Santiago. Quatre kilòmetres més i arribem a Tardajos, on de cop i volta el temps està fent un canvi radical. En qüestió de pocs minuts tot el cel s'ha tapat completament, a més, hi ha uns núvols molt negres que no presagien res de bo. En qualsevol moment pot començar a ploure.
Tot just creuant el riu Urbel comença a ploure amb una intensitat moderada. Jo, que ja portava l'impermeable, i havia posat les bosses de plàstic a les alforges de la bici, els hi dic als meus companys que em quedo al següent poble, que no m'atreveixo a seguir. No tinc ganes de quedar xop. Ells, a l'igual que el dia anterior, decideixen seguir uns quants kilòmetres més a veure si escampa la tempesta.
Bon camí!.
Arribo a Rabé de las Calzadas i em fico al primer lloc que veig, no se si és un alberg o una pensió, m'és igual. De totes maneres a fora està plovent, o sigui que… aquí em quedo, costi el que costi!.
Entro dins el local i me n'adono que tot és ple. És just en aquell moment que se m'acosta una dona amb un marcat accent francès (la Michelle), i em deixa anar que no hi ha lloc per a mi. Li dic que està plovent, que no puc marxar. —Un moment—em diu. Va cap a una parella d'alemanys que havien entrat just abans que jo i els hi pregunta si es quedaran també a esmorzar. Al contestar els alemanys, que per cert anaven a peu, amb una negativa (només volen dormir), ve a continuació cap a mi i em pregunta el mateix. —Si!, si!, em quedaré a sopar, dormir i esmorzar—li contesto.
—El lloc és teu—em diu la Michelle.
UFFF…!!!.
Aquest és el local més estrany dels que m'he trobat fins aleshores. Aquesta dona, que per cert, és una institució dins del Camí de Sant Jaume, és la responsable que s'hagin pintat correctament les sagetes que hi ha a la zona de Zaragoza. A més, ha convertit casa seva en un extraordinari museu del camí.
El problema… el problema que té aquesta dona és la rigidesa que manega als pelegrins. Diguem que… et tracta una mica bruscament. Al menys això és el que sembla en un principi, però després te n'adones que realment no n’hi ha per tant. L'únic que vol és disciplina i calaix.
El primer que t'obliga la Michelle és a posar les alforges i tota la teva roba, incloses les botes, dins d'una bossa d'escombraries industrial. Diu que és per les “chinches”. És la primera vegada que veig quelcom així.
Després t'assigna una llitera i t'ensenya les diferents estances de la casa.
A partir d'aquí pots fer el que vulguis mentre arribis a punt a l'hora de sopar. Ens ha dit que avui hi havia un potatge especial pels pelegrins. Serà qüestió de no perdre l'oportunitat de provar-ho.
Mentre m'estic dutxant en un altre piscina habilitada, i per espai d'un parell de segons, m'ha semblat sentir parlar en català. Ni cas…!. Imaginacions meves.
Surto de la dutxa i vaig cap a l'estança de dormir, pujant a continuació al segon pis (llitera), quan de cop me n'adono que la parella que estan sota meu, un just a sota i l'altre a l'esquerra, parlen en català. I a més a més sembla per l'accent, que són de Girona. No pot ser…!!!.
Un matrimoni de Tossa de Mar…!!!. Encara no m'ho puc creure. Som quasi bé veïns.
Al cap d'una bona estona d'explicar anècdotes a un i altre costat de la llitera, i veient que al cel hi ha una petita escletxa de bonança, decidim sortir de l'alberg de la Michelle i anar a fer un tomb pel poble. A veure si hi ha algun bar on poder fer una “birra”!. Abans de sortir, però, sabent que tinc la burra al carrer, li pregunto a la jefa si la puc entrar a dins que… rotundament no!!!. Impossible!!!.
Ho sento noia, et passaràs la nit al carrer lligada al banc de ferro de la façana.
Quan arriba l'hora esmentada per la Michelle per sopar, tothom és allà. No hi falta ningú. Faltaria més!.
Tres alemanys, una noia coreana molt jove, la parella de Tossa de Mar, un americà de Wyoming amb la seva mandolina, i jo. Endavant amb el sopar!.
El primer que t'obliga la Michelle és a posar les alforges i tota la teva roba, incloses les botes, dins d'una bossa d'escombraries industrial. Diu que és per les “chinches”. És la primera vegada que veig quelcom així.
Després t'assigna una llitera i t'ensenya les diferents estances de la casa.
A partir d'aquí pots fer el que vulguis mentre arribis a punt a l'hora de sopar. Ens ha dit que avui hi havia un potatge especial pels pelegrins. Serà qüestió de no perdre l'oportunitat de provar-ho.
Mentre m'estic dutxant en un altre piscina habilitada, i per espai d'un parell de segons, m'ha semblat sentir parlar en català. Ni cas…!. Imaginacions meves.
Surto de la dutxa i vaig cap a l'estança de dormir, pujant a continuació al segon pis (llitera), quan de cop me n'adono que la parella que estan sota meu, un just a sota i l'altre a l'esquerra, parlen en català. I a més a més sembla per l'accent, que són de Girona. No pot ser…!!!.
Un matrimoni de Tossa de Mar…!!!. Encara no m'ho puc creure. Som quasi bé veïns.
Al cap d'una bona estona d'explicar anècdotes a un i altre costat de la llitera, i veient que al cel hi ha una petita escletxa de bonança, decidim sortir de l'alberg de la Michelle i anar a fer un tomb pel poble. A veure si hi ha algun bar on poder fer una “birra”!. Abans de sortir, però, sabent que tinc la burra al carrer, li pregunto a la jefa si la puc entrar a dins que… rotundament no!!!. Impossible!!!.
Ho sento noia, et passaràs la nit al carrer lligada al banc de ferro de la façana.
Quan arriba l'hora esmentada per la Michelle per sopar, tothom és allà. No hi falta ningú. Faltaria més!.
Tres alemanys, una noia coreana molt jove, la parella de Tossa de Mar, un americà de Wyoming amb la seva mandolina, i jo. Endavant amb el sopar!.
esprés d'una bona manduca i haver assaborit un altre vegada els aromes de l'orujo d'herbes, i veient que la cosa es comença a animar, l'amic americà es despenja la mandolina de l'esquena i comença amb un memorable recital en directe. El “tiu” és boníssim…!!!.
Feia molts anys… desde l'època que es va muntar el Karaoke a la discoteca Palm Beach de Sant Feliu de Guíxols que no cantava davant de ningú… i no vegis quin “corte”. De totes maneres ho recordaré sempre; El matrimoni de Tossa i jo varem cantar i delectar als presents (encara que per la cara que posaven no s'assabentaven de res) amb una havanera, El Meu Avi. Faltaria més!.
Feia molts anys… desde l'època que es va muntar el Karaoke a la discoteca Palm Beach de Sant Feliu de Guíxols que no cantava davant de ningú… i no vegis quin “corte”. De totes maneres ho recordaré sempre; El matrimoni de Tossa i jo varem cantar i delectar als presents (encara que per la cara que posaven no s'assabentaven de res) amb una havanera, El Meu Avi. Faltaria més!.
Hi ha una anècdota que m'agradaria explicar, sobre tot si tenim en compte que els americans són molt patriòtics. Aquest home, l'amic de Wyoming, en Thomas, deia que li feia vergonya pertànyer a un país com són els Estats Units d'Amèrica. Deia; nosaltres som el càncer del món. Bona nit!.
