CAMÍ DE SANTIAGO EN BICICLETA

CAMÍ DE SANTIAGO Redecilla del Camino-Rabé de las Calzadas

2010-11-24T12:28:00.008+01:00

8a. ETAPA.
11/05/09.
REDECILLA DEL CAMINO - RABÉ DE LAS CALZADAS.
KM: 81'23.
TEMPS: 05: 10: 25.
VEL. MITJANA: 14'33 KM./H.
VEL. MÀXIMA: 54'24 KM./H.

Surto molt aviat de Redecilla del Camino, ja que els meus col·legues de Mollet han decidit aixecar-se més tard i quedar-se a esmorzar a l'alberg. I jo, jo avui tinc ganes de fer kilòmetres.
Només sortir del poble passo al costat esquerra de la carretera N-120, on després d'haver-hi circulat en paral·lel durant uns dotze quilòmetres, arribo a Belorado. Abans, però, haig de passar pels petits pobles de Castildelgado, Viloria de Rioja i Villamayor, on no tinc cap problema, ja que aquest tram no comporta cap tipus de dificultat tècnica ni física.
Surto de Belorado i travesso el riu Tirón per un pont de fusta, aquesta vegada en direcció a Tosantos, Villambistia, i Espinosa del Camino, on a partir d'aquí es comença a complicar de veritat la jornada.

Espinosa, on per cert, hi ha un bar que no recomano a ningú, hi serveixen els entrepans d'embotit sense oli. A més, quan els hi demanes que n'hi posin, et porten el sitrell i diuen que te'l posis tu. A més a més, el pa no és del dia i és molt car. De totes maneres no recordo el nom del bar. El que si recordo és que tenia un nom molt característic. Un nom que feia referència a quelcom del mar.
Em menjo com puc el meu entrepà de llom del dia abans i em bec una Coca-Cola d'una tirada. Bé!, no tot han de ser experiències positives!. Pago ràpidament i foto el camp.
Surto del bar i enfilo cap a la dreta, o sigui, cap a Villafranca Montes de Oca, on segurament han passat la nit els meus amics d'Alacant. Si, els que em van acompanyar tot el dia d'ahir. Hi ha la possibilitat que hagin sortit més tard que jo i coincidim en algun poble. Tinc la sensació que els tornaré a trobar; si no és avui, segur que serà demà.
Arribo a Villafranca, on a partir d'aquí comença una forta pujada que em portarà fins a l'Alto de la Pedraja, a 1150m. d'alçada. Ara però, tot ve de baixada fins arribar a San Juan de Ortega, sempre a través d'una estupenda pista forestal que ens hi portarà directament, i per una vegada, sense cap tipus de trencaclosques.

Arribo a San Juan de Ortega, on a la sortida del poble hi trobo el primer dilema del dia. Hi ha un encreuament amb tres opcions diferenciades, sempre en direcció a un Burgos que cada vegada és més a prop; puc anar per Santovenia, per Agés, i per Barrios de Colina. De totes maneres ara me n'adono que la guia recomana passar per Agés. Pel que sembla la ruta està més ben marcada.
Passo per Agés, Atapuerca, deixo Olmos de Atapuerca a la dreta i enfilo per una bona baixada cap a Villalbal, Cardeñuela i Orbaneja.

Només queden tretze kilòmetres per arribar a Burgos.
Segueixo una carretera sense identificar que surt d'Orbaneja en direcció a l'autopista AP-1. Travesso per un pont, que al cap d'una estona em fa passar per sobra la via del ferrocarril i arribar més tard a la carretera N-1, a la localitat de Villafria, molt a prop de la zona industrial de Burgos.
Estic circulant per la vorera esquerra de l'interminable carretera N-1 en direcció a Burgos, seguint sense cap tipus de problema les sagetes grogues pintades a les faroles que intermitentment em venen de cara.
El pas pel polígon industrial es fa feixuc, no s'acaba mai. L'impressionant recta sembla no tenir final.
Per fi!, després d'una bona estona de barallar-me amb els vianants que em venen de cara, que per cert, circulen pel seu espai [la vorera], i que jo envaeixo amb la meva burra, arribo al nucli urbà de Burgos.
He arribat!!!!.
Ara el més important és trobar la catedral!.
Segueixo les fletxes, però ara a distància; m'és impossible seguir per la vorera, hi ha massa gent.
Em poso al costat dret de la carretera i vaig controlant quina és la direcció de la ruta. De totes maneres avui serà difícil que em pugui perdre, m'imagino que tothom sap on és la catedral. A més, em trobo contínuament un munt de pelegrins, tant a peu com en bici, i tots van en la mateixa direcció. Ha d'estar a prop!.
Aquí està…!!!!, La magnífica Catedral de Burgos.

Ràpidament acabo amb els possibles adjectius.
Després de les obligades fotos de rigor, i delectar-me amb les fantàstiques vistes de la façana d'estil gòtic de la Catedral de Santa Maria, decideixo que ja és hora de menjar. Per cert, on es pot menjar millor que en un dels bars que hi ha davant la plaça de la catedral…? (quan dic millor, vull dir amb millors vistes).
Estic baixant les escales que hi ha a la part superior, en direcció a la plaça, quan de cop i volta me n'adono que hi ha un grup de ciclistes que estan menjant en una de les terrasses i que m'estan cridant. ¿ …?.
Són els meus col·legues d'Alacant…!!!.
Encaixades de mans, abraçades i salutacions de tot tipus es succeeixen mentre ens expliquem les “batalletes” del dia al voltant d'un gegantí entrepà de pernil serrà i una bona gerra de cervesa glaçada. Ah!, i un xarrup d'orujo d'herbes.
Entre la placidesa del temps, la bona companyia, i la bona manduca, avui, a part d'haver arribat a una ciutat excepcional, m'entossudeixo a pensar que serà un dia fantàstic.
Anècdota; a la façana del bar hi ha un rètol que resa; cafès”Zapatero“, 0'90 euros.
Després de dinar, els meus amics i jo anem a fer una volta pels voltants de la catedral, fent fotografies a tort i a dret dels llocs més emblemàtics de la zona. Molt a prop, i per cert, molt sol·licitada, hi ha una estàtua d'un pelegrí assegut en un banc que atrau totes les mirades. Després d'una bona estona d'esperar, les iaies ens permeten fer la pertinent foto al costat de l'inamovible pelegrí, posant a continuació proa cap a la sortida de la ciutat, això si, passant abans per les oficines de la catedral, i d'aquesta manera poder obsequiar la nostre credencial amb un estupend segell.

Sortim de la capital amb direcció oest, però… hem perdut les fletxes. En aquest moment som quatre persones mirant les guies, però ni així podem saber per on segueixen.
Passem aleatòriament per uns quants carrers a veure si així localitzem alguna sageta. “Bingo!!!”. Tot just quan entrem en un parc sembla que s'intueix quelcom de color groc en els arbres.
Després de l'erràtica sortida de Burgos, ara sembla que per fi comencem a agafar velocitat de creuer.
El primer poble que trobem és Villalbilla de Burgos, just abans de l'autovia A-12, també anomenada Autovia del Camino de Santiago. Quatre kilòmetres més i arribem a Tardajos, on de cop i volta el temps està fent un canvi radical. En qüestió de pocs minuts tot el cel s'ha tapat completament, a més, hi ha uns núvols molt negres que no presagien res de bo. En qualsevol moment pot començar a ploure.
Tot just creuant el riu Urbel comença a ploure amb una intensitat moderada. Jo, que ja portava l'impermeable, i havia posat les bosses de plàstic a les alforges de la bici, els hi dic als meus companys que em quedo al següent poble, que no m'atreveixo a seguir. No tinc ganes de quedar xop. Ells, a l'igual que el dia anterior, decideixen seguir uns quants kilòmetres més a veure si escampa la tempesta.
Bon camí!.
Arribo a Rabé de las Calzadas i em fico al primer lloc que veig, no se si és un alberg o una pensió, m'és igual. De totes maneres a fora està plovent, o sigui que… aquí em quedo, costi el que costi!.
Entro dins el local i me n'adono que tot és ple. És just en aquell moment que se m'acosta una dona amb un marcat accent francès (la Michelle), i em deixa anar que no hi ha lloc per a mi. Li dic que està plovent, que no puc marxar. —Un moment—em diu. Va cap a una parella d'alemanys que havien entrat just abans que jo i els hi pregunta si es quedaran també a esmorzar. Al contestar els alemanys, que per cert anaven a peu, amb una negativa (només volen dormir), ve a continuació cap a mi i em pregunta el mateix. —Si!, si!, em quedaré a sopar, dormir i esmorzar—li contesto.
—El lloc és teu—em diu la Michelle.
UFFF…!!!.
Aquest és el local més estrany dels que m'he trobat fins aleshores. Aquesta dona, que per cert, és una institució dins del Camí de Sant Jaume, és la responsable que s'hagin pintat correctament les sagetes que hi ha a la zona de Zaragoza. A més, ha convertit casa seva en un extraordinari museu del camí.

El problema… el problema que té aquesta dona és la rigidesa que manega als pelegrins. Diguem que… et tracta una mica bruscament. Al menys això és el que sembla en un principi, però després te n'adones que realment no n’hi ha per tant. L'únic que vol és disciplina i calaix.
El primer que t'obliga la Michelle és a posar les alforges i tota la teva roba, incloses les botes, dins d'una bossa d'escombraries industrial. Diu que és per les “chinches”. És la primera vegada que veig quelcom així.
Després t'assigna una llitera i t'ensenya les diferents estances de la casa.
A partir d'aquí pots fer el que vulguis mentre arribis a punt a l'hora de sopar. Ens ha dit que avui hi havia un potatge especial pels pelegrins. Serà qüestió de no perdre l'oportunitat de provar-ho.
Mentre m'estic dutxant en un altre piscina habilitada, i per espai d'un parell de segons, m'ha semblat sentir parlar en català. Ni cas…!. Imaginacions meves.
Surto de la dutxa i vaig cap a l'estança de dormir, pujant a continuació al segon pis (llitera), quan de cop me n'adono que la parella que estan sota meu, un just a sota i l'altre a l'esquerra, parlen en català. I a més a més sembla per l'accent, que són de Girona. No pot ser…!!!.
Un matrimoni de Tossa de Mar…!!!. Encara no m'ho puc creure. Som quasi bé veïns.
Al cap d'una bona estona d'explicar anècdotes a un i altre costat de la llitera, i veient que al cel hi ha una petita escletxa de bonança, decidim sortir de l'alberg de la Michelle i anar a fer un tomb pel poble. A veure si hi ha algun bar on poder fer una “birra”!. Abans de sortir, però, sabent que tinc la burra al carrer, li pregunto a la jefa si la puc entrar a dins que… rotundament no!!!. Impossible!!!.
Ho sento noia, et passaràs la nit al carrer lligada al banc de ferro de la façana.
Quan arriba l'hora esmentada per la Michelle per sopar, tothom és allà. No hi falta ningú. Faltaria més!.
Tres alemanys, una noia coreana molt jove, la parella de Tossa de Mar, un americà de Wyoming amb la seva mandolina, i jo. Endavant amb el sopar!.

esprés d'una bona manduca i haver assaborit un altre vegada els aromes de l'orujo d'herbes, i veient que la cosa es comença a animar, l'amic americà es despenja la mandolina de l'esquena i comença amb un memorable recital en directe. El “tiu” és boníssim…!!!.
Feia molts anys… desde l'època que es va muntar el Karaoke a la discoteca Palm Beach de Sant Feliu de Guíxols que no cantava davant de ningú… i no vegis quin “corte”. De totes maneres ho recordaré sempre; El matrimoni de Tossa i jo varem cantar i delectar als presents (encara que per la cara que posaven no s'assabentaven de res) amb una havanera, El Meu Avi. Faltaria més!.

Hi ha una anècdota que m'agradaria explicar, sobre tot si tenim en compte que els americans són molt patriòtics. Aquest home, l'amic de Wyoming, en Thomas, deia que li feia vergonya pertànyer a un país com són els Estats Units d'Amèrica. Deia; nosaltres som el càncer del món. Bona nit!.

CAMÍ DE SANTIAGO Logroño - Redecilla del Camino

2010-11-04T10:17:00.009+01:00

7a ETAPA
10/05/09.
LOGROÑO - REDECILLA DEL CAMINO.
KM: 65'45.
TEMPS: 04: 54: 25.
VEL. MITJANA: 13'33 KM./H.
VEL. MÀXIMA: 49'24 KM./H.

He passat la nit en un alberg municipal de Logroño, intentant, sense haver-ho aconseguit del tot, que la meva ànima tingui el descans que es mereix.
Pràcticament he estat tota la nit despert. Se sentia soroll al pis de dalt; inclús hi han mogut mobles. Gent que se'n va al lavabo i que gairebé et passa per sobre. M'imagino que en tot el local hi ha una cinquantena de persones. Doncs, quan no és un, és un altre que se'n va al lavabo, i si no, és la porta que s'obre o es tanca. I si no, el que sents és un pet del que està al teu costat. I si amb tot això no en tens prou, doncs hi pots afegir que se sent la “marxa” de la gent al carrer i que a més a més està plovent a bots i barrals. Ah!, i això no ho és tot!; el pitjor, el pitjor, el pitjor de tot, és quan tothom comença a roncar. Gairebé no he dormit. Em venen ganes de plorar de ràbia.
És de matinada, però no m'atreveixo a mirar l'hora. Només penso que si demà al matí plou tant com ara, hauré de fer servir un dels trucs preferits pels “bicigrinos” per protegir les alforges de l'aigua i el fang. En el meu cas és molt simple; tres bosses d'escombraries industrials posades estratègicament aconsegueixen que el conjunt resti molt estanc i no hagi de preocupar-me per la roba que hi porto a dins. Només té un problema… visualment és una “horterada”.
Si disposes d'alforges impermeables (més cares), no et farà falta “tunejar” la burra.

Quan són exactament les set del matí s'obren els llums deixant-nos cecs a tots. Avui he tornat a descobrir després de molts anys, el significat de la paraula caos.
Ens quedem mirant els uns als altres mentre intentem aixecar-nos a corre-cuita. A alguns els hi costa molt. Realment fan mala cara (m'agradaria veure la meva).
Mentalment, mentre em començo a vestir, vaig fent grups per nacionalitats; alemanys, austríacs, francesos, japonesos, coreans. És increïble veure la repercussió mundial que té el Camí de Sant Jaume. Però, el que més pot sobtar de tot, és que el que menys abunda són espanyols.
Segons resa la publicitat, el Camí de Sant Jaume és la primera ruta cultural europea.
Després de vestir-me i emplenar les alforges decideixo pujar al primer pis, on els meus col·legues de Pamplona molt amablement m'han convidat a un esmorzar de germanor, circumstància que agraeixo d'allò més.

No vegis quin esmorzar!. Més aviat sembla un comiat de solter.
Un cop assegut a taula amb els divuit alumnes, nois i noies barrejats, tots ells adolescents, els dos professors i el Capellà, ens disposem a assaborir un variat menú a base de pastes i un cafè amb llet.
Un dels nois, després de cruspir-se l'esmorzar, agafa una guitarra i comença a amenitzar el dolç despertar, sempre a base d'un repertori d'animades cançons que la resta de comensals agraïm i acompanyem.
Si el dia comença així, no vegis com pot acabar!. —Avui serà un gran dia!—penso.
Són dos quarts de nou del matí. És una mica tard per sortir però no importa. Ha valgut la pena agafar-se l'esmorzar amb calma. A més, tot just ara sembla que deixa de ploure.
Estic a la porta de l'alberg posant les alforges a la burra. A continuació, i com ja he comentat abans, una bossa per cada lateral més una tercera per sobre que agafa les altres dues. És funcional però queda molt “cutre”.
Haig de desmuntar l'invent del selló, ja que amb el que ha plogut i pedregat, la tovallola està xopa d'aigua. A més a més, ahir es va embrutir de fang al passar per una inevitable bassa. L'opció més ràpida és llençar-ho tot. Dit i fet…!.
M'acomiado de tothom d'una manera molt efusiva, posant proa a continuació cap a la dreta, on sembla que hi ha una sageta pintada en una façana.
Avui ja no vaig sol, tinc tres companys de viatge. Ahir a la nit, després de dutxar-me a la piscina de la primera planta de l'alberg, vaig conèixer a un grup d'Alacant. Després de moltes anècdotes, aventures, i kilòmetres explicats amb tota mena de detalls, vàrem decidir que avui aniríem junts, al menys durant una bona part de la jornada.
Començo a donar-li als pedals amb els meus amics de Llevant al costat. Mentre, vaig pensant que ja era hora que pogués viatjar en companyia, encara que només fos per unes hores. De totes maneres, estic segur que l'experiència serà positiva, i podré així enriquir la travessa.
Sortim de Logroño en direcció a Navarrete, passant abans pel pantà de La Grajera i la seva zona recreativa, on amb molta claredat el camí ens deixa constància que quelcom ha canviat.
Hi ha molts pelegrins, alguns a peu i altres en bicicleta, o gent simplement passejant. Però el que més m'ha sobtat, és que el que abans eren amples pistes de terra, ara s'han convertit en estrets senders que passen pel bosc del parc, tot zigzaguejant entre pont i pont.
Realment, aquest canvi tan radical junt amb l'agradable companyia, m'ha fet canviar la filosofia del camí. Avui estic gaudint plenament.

Navarrete, Ventosa i Alto de San Antón, on trobem unes curioses construccions a base de pedres arrodonides de riu, algunes d'allò més peculiars. Nosaltres, no marxem sense haver posat el nostre gra de sorra a la zona i fer un apilament.

Molt a prop i a mà dreta, on hi ha una tanca metàl·lica que ressegueix una bona part d'aquest corriol, hi ha centenars de creus fabricades a base de petites branques que la gent col·loca estratègicament. És com un petit cementiri!.
Passem molt a prop de Huércanos, que és queda a la nostra dreta. Nájera, Azofra, Cirueña, i per fi el famós Santo Domingo de la Calzada.
Arribem just a l'hora de dinar, a més, sembla que estan de festa. Això pot ser divertit!.
Després de lligar les quatre burres “per si les mosques“, busquem un lloc per dinar. Però, que mengem?. Doncs això…!, el menú del pelegrí!.
Ens “posem les botes” de menjar i beure… —això si que és vida—penso. A fora, mentre, segueixen les celebracions a ritme de pancarta i música, que pel que sembla no ha de parar en tot el dia. L'ambient al poble és total; entre la quantitat de pelegrins que circulen amunt i avall, el ple que estan els bars i restaurants, i una bona part del poble que està de festa, venen ganes de quedar-si a viure

Després d'una bona manduca, el que més ens be de gust és fer una migdiada al sol, però avui això no és possible. S'ha fet tard, i a més a més ara sembla que el temps no acompanya. Hem de seguir!.
Sortim de Santo Domingo de la Calzada amb la panxa plena, en direcció a Grañón, travessant abans però, el riu Oja, que segons sembla és l'origen que dóna nom a aquesta comunitat (La Rioja).
El següent poble és Redecilla del Camino, ja a la Comunitat de León. Els hi dic als meus companys que la meva intenció és quedar-m’hi a dormir, que el temps no acaba de funcionar i que a més tinc l'estomac “fet caldo“.
Avui segurament em sortiran pocs kilòmetres, però no importa, quelcom em diu que haig de quedar-me a Redecilla.
Ells, els meus companys de viatge i taula, m'indiquen que el que volen és arribar fins a Villafranca Montes de Oca, on tenien programat passar la nit. Insisteixen que els acompanyi, que així estarem tots junts i ens ho passarem més bé.
Després de negar-m'hi una dotzena de vegades, i disposats ells a marxar sense mi, ens passem els números de telèfon per si de cas no ens tornéssim a trobar. Fins Aviat i… bon camí.
Després d'entrar a l'oficina d'informació i turisme que hi ha a l'entrada del poble, i previ segellament de la credencial del pelegrí, em dirigeixo cap a l'alberg San Lázaro de quaranta-cinc places que hi ha just al davant de l'església.
Acabo de conèixer un noi de Pamplona que va sol i a peu. M'ha estat explicant les seves desventures a través del Camí Francès, tot just quan només fa una setmana que ha començat. A l'hora, m'ensenya les destrosses que arrossega als peus desde fa un parell de dies. Mai no havia vist unes butllofes tan grans!!!.
De rebot, mentre estava assegut a llit desmuntant les alforges, sento parlar en català. Ei nois…!. Que passa…?. Són tres "bicigrinos" de Mollet (Barcelona), que com quasi bé tothom han començat el seu periple a Roncesvalles o Saint Jean Pied de Port, la ruta d'inici al país veí, i que dóna nom al Camí Francès.

Després de les pertinents presentacions i d'haver desmuntat les alforges per agafar els trastos i dutxar-me, agafem tots plegats i anem al que molt probablement sigui l'únic bar de tot el poble. Partit de futbol del Barça amb victòria inclosa, un bon plat combinat, un parell de “birres” i una bona estona amb companyia fan que el dia acabi de la millor manera possible.
Ara toca anar a dormir aviat, que demà n'hi ha més.
Per cert, aquest alberg sembla o és pràcticament nou. Té unes instal·lacions estupendes, el recomano.
Avui ha estat un dia molt agradable. He rodat tot el dia amb companyia, i això s'agraeix. De totes maneres, dóna la sensació que mentre vas en grup et perds quelcom del camí. Aquest quelcom que assaboreixes més quan vas sòl. Aquest quelcom que pot ser simplement una posta de sol, una fresca brisa a la cara en un dia de calor, un record…

CAMÍ DE SANTIAGO Alfaro - Logroño

2010-10-22T16:44:00.016+02:00

6a. ETAPA.
09/05/09. ALFARO - LOGROÑO.
KM: 94'10.
TEMPS: 05: 40: 59.
VEL. MITJANA: 16'56 KM./H.
VEL. MÀXIMA: 45'55 KM./H.

Estic escrivint aquestes línies assegut al terra, sobre un matalàs dur de color blau d'uns quatre centímetres de gruix, com els que fan servir al gimnàs per absorbir impactes. Amb les cames encreuades en posició de meditació, i amb la mirada posada a l'infinit de l'estança, puc observar amb tot luxe de detalls el desgovern que hi ha en aquella sala, baixant a continuació la vista cap al meu petit bloc de notes per apuntar les referencies de les anècdotes del dia, que per cert, avui són nombroses.
Aquest matalàs és l'únic que ha pogut aconseguir-me la simpatiquíssima hostalera responsable de l'alberg municipal de Logroño. O això o dormo al carrer!.
El local està ple fins dalt de tot. Ja no hi cab ni una ànima. I a més a més, com que l'alberg principal, el que està al carrer Rua Vieja és ple, segueixen arribant pelegrins de totes les nacionalitats i edats. Això és una bogeria!.
He arribat just a temps, ja que sembla que la climatologia farà en qualsevol moment un canvi tan radical com sobtat. La temperatura està baixant per moments. Bé!, al menys al carrer. A dins la cosa és molt diferent, fa bastant calor i la gent està apilonada.

Només a la planta baixa hi deu haver una vintena de persones allotjades; algunes poden dormir amb placidesa en alguna de les lliteres habilitades, altres en canvi, com és el meu cas--no he pogut arribar abans--, doncs ens toca fer-ho sobre matalassos de gimnàs. I encara gràcies!. Hi ha molta gent que ha hagut de marxar a “buscar-se la vida”.
És increïble el batibull que s'ha organitzat; aquí estic, intentant traduir com puc el que estan cantant el grup d'alemanys que ja ha començat a donar-li a les cerveses.
Un Austríac que s'ha assegut al meu costat buscant conversa, primer intenta contactar parlant en alemany, després en anglès, i per fi, a la tercera ho aconsegueix--tots dos parlem una mica de francès--. Mentre m'explica la seva vida, veig que s'acosta per la meva dreta un home amb cara d'afable. Pel que sembla s'ha interessat per mi al veure el meu equipament ciclista, i haver descobert pel meu accent que no era francès, sinó espanyol.
És un professor de secundària que ha vingut desde Pamplona amb els seus divuit alumnes, tots ells amb les seves respectives bicicletes de muntanya. No vegis el merder que hi haurà aquesta nit!.
Aquell home, que pel que sembla li he caigut bé, em diu que si vull dutxar-me que agafi els trastos i que l'acompanyi al primer pis.
Pugem a la primera planta com podem, tot fent un eslàlom, intentant amb dificultat no xocar amb la multitud de persones que baixen a tota velocitat en direcció al carrer.
Cinc ànimes en pena amb la cara desencaixada són les que fan cua per arreplegar la dutxa. Cinc més jo, sis.
Amb la mitja hora que he hagut d'esperar perquè em toqués a mi, he pogut confraternitzar amb alguns dels presents amb totes les de la llei; d'on ets?, on vas?, com et dius?, d'on has sortit…?, etc. Encara que pugui semblar que és una pallissa explicar la teva vida (per sobre) a la gent, realment ho assaboreixes d'allò més. A més, les anècdotes es succeeixen de manera bilateral, anècdotes que aconsegueixen que en un moment o altre s'escapi alguna exclamació, o simplement un somriure.

Això no és una dutxa…!, és una piscina!.
Mentre em dutxo amb tota la parsimònia possible (sóc l'últim), escolto una espècie d'explosió de certa intensitat. El primer que penso és; deu ser una de les traques de petards de qualsevol dels casaments que hi ha programats per avui. Per cert, avui és dissabte. Res més lluny de la realitat; és un senyor tro… i no vegis la pedregada que està caient!. I la burra al carrer!. Se m'està mullant l'invent del selló!. Ahhh!!!.
M'he passat cinc dies pràcticament sol, gairebé sense veure a ningú. En canvi ara, de cop i volta sembla que la tònica ha canviat radicalment. No sé si per bé o per mal, realment no ho sé, però ha canviat. A més, m'expliquen els meus companys de Pamplona, que aparentment, així serà fins arribar a Santiago.
No sé que és pitjor, si viatjar sol o fer-ho en companyia d'un destacament. De totes maneres del que si n'estic segur, és que si vaig sol ningú em podrà distreure del camí i trobaré el que busco.
He sortit de l'alberg municipal d'Alfaro a un quart de nou del matí.
Després de deixar les claus a la bústia de la Policia he carregat d'aigua i barretes energètiques a la benzinera que hi ha a la sortida del poble, posant a continuació proa a Rincón de Soto per una solitària pista, altra vegada deixant a l'esquerra l’N-232 i la via del tren.
A la meva dreta, com sempre, hi ha el zigzaguejant Ebro que vigila una vegada més totes les meves passes a distància. Val dir però, que d'aquí a quinze kilòmetres aproximadament, el perdrem per sempre més.

Despès de vint-i-quatre pedregosos kilòmetres arribo a Calahorra, on podré descansar en un fantàstic parc molt ben cuidat. O bé a l'increïble gespa, que per cert, està cuidada al mil·límetre, o bé a qualsevol dels generosos bancs que hi sovintegen a tot el seu perímetre. Haig de dir, que caminar descalç per aquella gespa és una experiència.
Surto de Calahorra en direcció a Murillo, encara a la Comunitat Autonòmica de la Rioja, però no per molt de temps, ja que aviat tornarem a passar per Navarra un altre cop.
Avui hi ha molta grava al camí. Contínuament vaig fent esses i em costa molt mantenir la bici recta.
El cul, avui m'ha començat a fer mal molt aviat. Estic començant a pensar en la seriosa possibilitat de comprar-me un selló de cicloturisme. Si, d'aquells tan gruixuts i amples que semblen un sofà, o bé una funda…, no sé, ja veurem!. El cas és que haig de trobar una solució ràpidament. Tinc por que amb el pas dels dies es pugui complicar la cosa. Com ja he comentat altres vegades, és l'únic que m'impedeix gaudir plenament d'aquesta extraordinària experiència.
Arribo a Alcanadre quan són dos quarts d‘una de la tarda. Tinc una mica de gana però és molt aviat per menjar. A més, a aquesta hora segurament tot és tancat en aquest petit poble de…, bé, no estic segur de si sóc a La Rioja o a Navarra.
Tinc dues opcions; puc parar i esperar que obrin el que crec que és l'únic restaurant del poble, o bé fer quinze kilòmetres més fins a Arrubal.
Em decideixo per la segona opció.
A la sortida del poble, a la dreta, comença una pista forestal que en un principi és bastant plana, però que molt a poc a poc es va inclinant d'allò més.
Es succeeixen encreuaments, que junt amb la falta d'una adequada senyalització, i un sol que m'està estomacant com mai, acabo renegant del moment que vaig decidir continuar. No passa ni la més mínima brisa. De cop i volta me n'adono que estic buit de tot, i que ha estat una bogeria continuar sense haver menjat abans.
Els kilòmetres no passen, i jo em començo a trobar malament. Ja no em queden més pinyons per pujar, i cada vegada estic patint més. M'estic marejant i se m'ha posat la pell de gallina. No puc seguir. He de parar.
Poso el peu a terra i em prenc un “chute” de glucosa, una barreta energètica i un bon traguinyol d'aigua més aviat calenta.
Al cap d'uns minuts començo a recuperar-me, i decideixo no seguir.
Faig mitja volta i enfilo altra vegada en direcció a Alcanadre, aquest cop de baixada. De totes maneres, inclús així em costa arribar.
Em torno boig per trobar un restaurant (crec que seria millor dir “el restaurant“, ja que crec que és l'únic que hi ha al poble. O això o estan molt amagats), i quan per fi en trobo un, resulta que no obra la cuina fins a dos quarts de dues de la tarda. Una eternitat tenint en compte com estic.
Em sento un una taula amb una bossa de patates i una cervesa mentre espero el dinar, on un dels clients del local, al veure'm se m'acosta i em demana permís per asseure amb mi. Resulta ser un ciclista jubilat molt agradable, que fa uns anys feia curses de veterans precisament a la Costa Brava. Que petit que és el món!. I quines coincidències!.
Mentre aquell individu m'explica les seves "batalletes" sobre la bici de carretera, me n’adono que un grup de quatre homes estan entrant en el local, i que per la seva aparença segurament són pelegrins. I a més a més… parlen català!.
Grata sorpresa la meva!. Dos valencians, un català, que resulta ser el president de l'associació d'amics del Camí de Sant Jaume de Girona, i un francès, que és el vicepresident de l'associació d'amics del Camí de Sant Jaume de Reyms, França. La sobretaula està servida.
Dinem tots plegats, assaborint la tremenda teca que ens ha servit la simpàtica hostalera, celebrant si més no, que l'amic Jaume acaba de ser avi per primera vegada.
Vinga vi de criança, vinga xarrups d'orujo d'herbes…, crec que estic començant a recuperar-me. Fins i tot massa!.

És l'hora de donar-li de nou als pedals. M'acomiado dels meus nous amics desitjant-los un bon camí, a l'hora que enfilo cap a la pista de terra que fa unes poques hores m'ha fet agafar la “pájara”.
Ràpidament me n'adono que quelcom no funciona. La burra no para de fer esses, i jo…, jo no puc mantenir-la recte. UFFFF!, això pot ser perillós. Crec que he begut massa.
Després de donar-li varies voltes a la guia i als mapes, decideixo saltar-me la maleïda pujada. No vull tornar a passar pel mateix. Allà dalt he patit molt.
Tenint en compte que la meva condició física no està passant per un bon moment, opto pel pla B; agafar la carretera principal d'Alcanadre en direcció a l’N-232, passant abans per sota l'autopista AP-68. Un cop arribat a aquest punt, es tracta de girar a mà dreta, agafar la carretera nacional i arribar fins a Logroño. En condicions normals, sens dubte seguiria al peu de la lletra les sagetes grogues, que per cert, em farien passar per Arrúbal i Agoncillo. Però avui ha estat un dia excepcional. Si no ho faig així, estic segur que no arribaré.
Dit i fet!. Em trobo al voral de la carretera nacional en direcció a Logroño, sempre amb el vent a la popa. Per sort, ara els kilòmetres passen ràpidament, a més, ja fa una bona estona que la bici va recta.
Estic arribant a Logroño per carretera, quan me n'adono que haig d'agafar una sortida per entrar a la ciutat. Però… quina!.
Finalment n'agafo una, no perquè pugui saber on va, simplement m'ha fet gràcia el número. Espero tenir sort!.

Apareixo com per art de màgia a prop del que sembla el centre de la ciutat.
Després d'unes quantes voltes infructuoses a la cacera d'alguna de les fletxes grogues, que per cert, ja fa hores que no en veig cap, m'animo a preguntar a una dona que estava esperant per creuar en un semàfor.
Carrer Rúa Vieja…?. Si!, cap problema!. Un parell de voltes més i per fi hi arribo. La veritat és que Logroño és més gran del que em pensava.
No pot ser…!, l'alberg municipal és ple!. I ara què?.
Em diu el responsable que provi en un altre alberg, el que està al costat de l'església de Santiago, molt a prop d'aquí.
Vaig caminant pels carrers d'aquesta memorable ciutat amb la burra al costat, quan de cop me n'adono que l'ambient és brutal, espectacular. Una passada!.
Arribo a la porta de l'alberg no sense pocs problemes, i toco el timbre. Ràpidament apareix davant meu una noia d'uns vint-i-cinc anys que em diu que l'alberg és ple.
--No pot ser!--penso. No és possible!.
No ho sé, deu ser la cara de desesperat que poso, però… aquella noia se'm queda mirant de dalt a baix i em diu… som-hi!, entra ràpid…!. Pots quedar-te només si accedeixes a dormir a terra, en un matalàs dur. ¿?.

CAMÍ DE SANTIAGO Alagón - Alfaro

2010-10-07T20:07:00.012+02:00

5a. ETAPA.
08/05/09.
ALAGÓN - ALFARO.
KM: 90'36.
TEMPS: 05: 30: 18.
VEL. MITJANA: 16'41 KM./H.
VEL. MÀXIMA: 36'51 KM./H.

Encara amb el cos masegat per l'esforç portat a terme fa un parell de dies al desert dels Monegros, surto amb la idea de fer només uns seixanta kilòmetres, exactament els que hi ha entre Alagón i Tudela.
Aquesta era la idea inicial, però degut al bon estat de les pistes i a l'alegre ritme que he marcat desde el principi, m'he presentat a Tudela a dos quarts de dues de la tarda. Com que era molt aviat per buscar allotjament, he decidit arriscar el meu pobre cul i fer una trentena de kilòmetres més, i poder així arribar fins a Alfaro.

En realitat, aquest és un dels avantatges de fer el Camí de Sant Jaume en solitari. Li has de fer cas al cos; si et demana canya; dóna-li…, si et diu que paris, doncs fes-li cas i para. Tot això pots fer-ho si vas sol, en canvi, si vas acompanyat per una o més persones, és molt difícil que tothom vagi al mateix ritme. A més, la compenetració ha de ser molt bona perquè es puguin fer tants i tants de kilòmetres de convivència. De totes maneres puc assegurar que hi ha moments que hagués agraït tenir companyia, sobretot en instants que hi havia decisions difícils de prendre.
En fi, que crec que el Camí de Sant Jaume s'ha de fer en solitari. Si vols companyia ja la trobaràs a partir de Logroño. A més, penso que així, tot sol, tindré més recompensa espiritual.
He sortit d'Alagón a tres quarts de nou del matí, en direcció a Cabañas de Ebro. A continuació, i a través d'un paisatge d'allò més agradable a la vista, arribo fins a Alcalá de Ebro, on trobo una estàtua de bronze de Sancho Panza en homenatge a l'escriptor Miguel de Cervantes.

Just al costat hi ha una gran plantació d'arbres que acaben de deixar anar tot el pol·len, donant la sensació de veure una nevada de certa intensitat per tots costats. Després de les fotos de rigor, em munto a la burra i giro a la dreta, agafant a continuació un camí que va en paral·lel a un canal de rec. Al cap d'una estona me n'adono que quelcom no va bé; el camí es va embrutint, i de cop i volta canvia de direcció, altra vegada cap a Alagón. Torno enrere sobre les meves passes fins arribar altra vegada a l'encreuament anterior, on Sancho Panza segueix en actitud pensativa. Ara si que veig les sagetes; estaven darrera d'una furgoneta aparcada a l'altre costat del carrer.
Enfilo ara si per la ruta correcta, en direcció a Luceni, deixant sempre el riu Ebro a la meva dreta, on de tant en tant veus com se't va acostant fins posar-se al teu costat, i de cop i volta desapareix bruscament donant la sensació que no el tornaràs a veure mai més. Res més lluny de la realitat, ja que encara ens acompanyarà un parell de dies més, al menys fins arribar a Logroño, on a partir d'allà, si que el perdrem per sempre.
El matí és estupend, gràcies tan a l'excel·lent meteorologia com a la baixa dificultat tècnica dels camins pels que estic circulant.
Luceni, a partir d'aquí les sagetes em porten per una carretera molt poc transitada fins a Gallur, sempre flanquejat a la meva esquerra per les interminables vies del tren, que per cert, porto resseguint desde Fuentes de Ebro, ja fa un parell de dies.
A Gallur descobreixo el Canal Imperial, que seguiré durant vint-i-un kilòmetres fins arribar a El Bocal. Abans però, passo per Mallén, Cortés, Buñuel; que em queda a mà dreta i no hauré d'entrar-hi, i Ribaforada.
A partir d'aquí comencen les complicacions de veritat. Ja m'estranyava a mi que avui fos un dia tan plàcid.
Arribo a una bifurcació on tinc els meus dubtes; no sé si tirar pel dret o bé girar a mà esquerra.
Observo com se m'acosta un pastor amb un infinit ramat d'ovelles, flanquejat sempre per dos gossos d'atura que les fa anar d'allò més dretes. Per la cara que posa, veig que te la intenció

d'orientar-me correctament.

Fent cas al meu salvador, això si, amb tots els dubtes del món, giro a l'esquerra en direcció a la via del ferrocarril, on ràpidament hi passaré per sota a través per un petit i ridícul túnel. De cop i volta, i després d'un parell d'encreuaments més, arribo fins a l’N-232, que he de seguir a mà dreta passant per la seva via de servei; una carretera que hi circula en paral·lel d'uns tres metres d'amplada i separada de la principal per unes tanques metàl·liques que la ressegueixen de dalt a baix, i que en teoria tindria d'arribar fins a Tudela.
Decideixo passar per aquí, ja que ni les indicacions del pastor ni les que em dóna la guia aconsegueixen que trobi el camí correcte. De totes maneres, estic pràcticament segur que seguint l’N-232 arribaré sense problemes a Tudela.
Vaig circulant per la deserta via de servei sense trobar a ningú. Ni una sola ànima!. Passen els kilòmetres i segueixo sol. De cop, tinc un pressentiment; les vies de servei no s'acaben sobtadament…?. Veritat…?. No, clar que no!.
Van passant els kilòmetres i jo ja començo acollonir-me. Fa molta estona que no veig cap tipus de fletxa; ni grossa, ni petita, ni a la dreta, ni a l'esquerra, res!. Però pel que sembla, encara que no ho tinc gens clar, si no m'aparto de la carretera principal, crec que arribaré allà on vull, al menys així ho indiquen els rètols de l’N-232.
Al cap d'una mitja hora de donar-li als pedals per aquella solitària carretera, veig com de mica en mica es va acostant un pont que travessa per sobre la carretera. Un pont que en qüestió de moments no farà més que complicar-me la vida.
Arribo a la seva alçada i em quedo perplex. Pel davant hi ha el maleït pont, que per cert, la seva base està just al mig de la carretera de servei. A l'esquerra hi ha la tanca de separació de l’N-232, i a la dreta hi ha un camp abandonat amb uns matolls que són més alts que jo. Què nassos faig…?. Encara no m'ho puc creure!, no és possible que tingui tanta mala sort!.
Em carrego la bici a l'esquena i intento arribar, no sense poques dificultats a un camí que es veu a prop, a uns vuitanta metres. Arribo com puc, totalment suat per l'esforç, i a més a més, arrebossat pel pol·len que han deixat anar els maleïts matolls que s'ha enganxat a la meva pell com si fossin adhesius.
Que fort!. El camí en qüestió va en direcció contrària a Tudela…!.
Ara tinc, davant meu el camí del pont que travessa l’N-232 i va cap a… bé, no ho sé. I al darrera tinc el mateix camí però per l'altra vessant, que dóna la sensació que se'n va en direcció contrària. I al costat dret, on tindria de continuar la via de servei, just a l'altre costat de la base del pont, simplement no hi ha res. Torno a estar perdut!.
Al cap d'una estona d'intentar orientar-me amb la guia, veig que s'acosta una furgoneta blanca que vol travessar el pont. STOOOP… para!, necessito ajut.
UUUFFFF!, si ho sé no li pregunto res… m'ha tingut mitja hora per explicar-me la ruta correcta. De veritat!, mitja hora.
Aquell bon home, amb tota la seva bona intenció per ajudar-me, em fa un plànol en un diari on hi dibuixa un entramat de camins rurals, això si, m'ho explica una vintena de vegades “per si les mosques”. Val!, val…!, molt bé, ja ho he entès!. Moltes gràcies!.
Jo ja estava muntat a la meva burra, anant en direcció contrària a la que portava el cotxe, i aquell home encara seguia parlant. Adéu…!.

Arribo a Tudela a l'hora de dinar, però no tinc gana. Segueixo a continuació endavant, en direcció a Castejón, a dinou kilòmetres més, on aquí si que pararé a menjar alguna cosa.
Altra vegada en un tram molt agradable, torno a pedalar amb el riu Ebro a la meva dreta i la via del ferrocarril a L'esquerra.
A mig camí de Castejón passo a l'altra costat de la via del tren, per creuar una mica més endavant per sota l'autopista AP-15.
Arribo amb un forat tremend a l'estómac, arrossegant una fam canina ja desde fa una bona estona. Fa moltes hores que no menjo res de res.
El problema és que és una mica tard i tots els restaurants són tancats. De totes maneres, al no haver-hi cap més alternativa, opto per tirar de pinxos de truita de patata en un bar. No passa res; dos pinxos i una “birra” ben fresca són suficients per apaivagar la meva gana i la meva set.
Ja només falten cinc kilòmetres per arribar a Alfaro, el meu destí pel dia d'avui.
He contactat amb la Policia, ja que no tinc ni idea d'on es troba l'alberg municipal de deu places que em diu la guia, i que aparentment per l'època que som, tindria d'haver-hi espai per un més.
La Policia em diu que ells són els responsables de l'alberg, i que no hi ha cap problema en proporcionar-me allotjament, això si, previ control de documentació i credencial del pelegrí.
Em donen les claus i m'expliquen on es troba l'alberg, per cert, molt a prop, a uns trenta metres aproximadament.

Grata sorpresa la meva, al comprovar que tota l'estança és per a mi sol.
No hi ha ningú més. Imagineu-vos una casa adequada per a deu persones, tota per a mi. Quin luxe!.
Res de deixar la burra al carrer. Aquesta vegada la poso al menjador, no sigui que passi per aquí alguna persona amiga de l'aliè.
Després d'una bona dutxa, prèvia inspecció de la casa, agafo els trastos i surto a fer una mica de turisme, com sempre.
Surto a la Plaça d’Espanya, on apareix davant meu l'impressionant “Colegiata de San Miguel” (segle XVll), on en els seus teulats hi viu la colònia urbana de cigonya blanca més gran de tot el món.
Després d'unes quantes voltes trobo un bar amb molta “marxa” que està molt a prop del meu allotjament, on aprofito per cruspir-me un entrepà gegantí i una bona cervesa.
Després d'haver saciat un altra vegada les meves necessitats bàsiques, torno cap al meu niu, rebent de nou allò que m'agrada més i que més necessito, la trucada dels amics i familiars que m'animen a seguir endavant.
Mentre sóc a sobre el llit intentant dormir, penso en la següent etapa; demà segurament arribaré a Logroño, això si el meu cul pot aguantar el centenar de kilòmetres que hi ha aproximadament desde Alfaro. A partir d'allà, on previsiblement hi trobaré la "marabunta" que baixa pel Camí Francès…, segur que s'ha acabat viatjar i dormir sol!. Segur!.

CAMÍ DE SANTIAGO Fuentes de Ebro - Alagón

2010-09-27T17:09:00.012+02:00

4a. ETAPA.
07/05/09.
FUENTES DE EBRO - ALAGÓN.
KM: 63'35.
TEMPS: 04: 25: 22.
VEL. MITJANA: 14'67 KM./H.
VEL. MÀXIMA: 52'67 KM./H.

Són dos quarts de vuit del matí quan em desperto a l'Hostal Elena amb el cos totalment destrossat degut a l'esforç del dia anterior. Decideixo, sense pensar-ho massa, que avui toca agafar-s’ho en calma i fer menys kilòmetres dels que toquen per mantenir la mitjana.
Avui he decidit començar el dia com Déu mana; demano un entrepà de pernil salat i una Coca-Cola sense cafeïna. He preguntat si podia ser pa amb tomàquet. Amb una rotund resposta afirmativa, la que m'imagino que és la filla de la jefa (fa la mateixa cara), m'ha portat mitja baguette oberta per la meitat amb això… rodelles de tomàquet i pernil. Cap problema!, a aquesta hora sóc capaç de menjar-me qualsevol cosa.
Després del super esmorzar i d'haver muntat les alforges a la bici, que per cert, aquesta nit ha estat molt ben vigilada al garatge de l'hostal, començo a donar-li als pedals, això si, me n'adono en pocs segons que les sensacions són bones, i que sembla que després d'haver trobat el riu Ebro, ara si, podré començar a gaudir de veritat d'aquesta estupenda experiència.
El paisatge, que fins ara, i per espai de molts de kilòmetres havia sigut totalment erm, sembla que comença a canviar de veritat. Es comença a veure alguna esporàdica colònia de cigonya blanca, i a més a més, la vegetació augmenta considerablement a mesura que vaig avançant, tan en quantitat com en varietat.

A la vista d'aquests canvis començo a animar-me, ja que sembla que per fi, després de tres dies, podré gaudir d'un dia amb totes les expectatives possibles, és a dir; fruir minut a minut del camí.
L'únic que em recorda el mal tràngol d'ahir és que a la meva dreta, al fons, encara es poden veure un munt de muntanyes pelades que m'acompanyaran a distància durant un bon grapat de kilòmetres més.
Crec que avui pot ser un gran dia. L'únic que em pot privar de gaudir el cent per cent d'aquesta travessa és el meu maleït cul, que ràpidament comença a queixar-se de nou menyspreant totalment el giny del selló. A hores d'ara ja estic començant a pensar seriosament, o millor dit, dubtar, de si podré acabar o no.
Estic circulant per una pista de sorra molt compactada d'uns tres metres d'amplada, que junt a una nul·la inclinació del terreny, fa que gaudeixi d'una pedalada molt tranquil·la. Tinc l'Ebro a la meva dreta i la carretera N-232 a l'esquerra, que a partir de la localitat del Burgo de Ebro es converteix en l'autopista A-68, i que una vegada passat per La Cartuja Baja, arribarà després de nou kilòmetres més fins a Zaragoza.
La pista té la nomenclatura de GR-99, una ruta que comença al País Basc i acaba a Tarragona, a la desembocadura del riu Ebro. Aquesta ruta, que coincideix amb el Camí de Sant Jaume entre les poblacions de Logroño i Pina de Ebro, rep el nom de Ruta del Ebro.
En alguns dels trams del camí tinc la possibilitat d'acostar-me al riu i poder gaudir d'alguna de les àrees de descans habilitades, que a més a més de poder descansar, ofereixen l'alternativa de poder fruir del riu a través de les seves plataformes sobre elevades, i poder així descobrir la seva fauna i flora que amb molt d'encert estan descrites en els suports d'informació.
Bé…!, avui és un dia de relax. Després de la turmentosa jornada d’ahir, realment necessitava un dia com aquest. Senzillament pedalar i gaudir.

A mesura que em vaig acostant a Zaragoza a través del GR-99, cada vegada em trobo més i més gent; alguns van corrent, altres en bicicleta, i altres simplement estan passejant, fruint com jo d'un estupend dia de primavera que promet ser d'allò més especial.
Tothom se'm queda mirant. Alguns em repassen de dalt a baix, i altres, inclús em paren i em pregunten on vaig, i a més a més s'interessen per la ruta que estic fent. Quina passada…!.
Hi ha un parell de ciclistes que al veure'm, han vingut a preguntar per la ruta que estic fent. Els hi explico d'on he sortit i fins on penso arribar. Bé, encara recordo les faccions d'un d'aquells dos nois, el que és ficava les mans al cap amb cara d'incrèdul.
Molt amablement, i després de fer-me una infinitat de preguntes que jo intento respondre amb tota la cordialitat del món, aquell parell de joves, que sembla que estan gaudint tant com jo de la passejada, accedeixen a acompanyar-me fins a la capital aragonesa.
Som a Zaragoza, on després de circular una bona estona pel carril bici, arribem a la Plaça de Pilar, centre neuràlgic de la ciutat. Els meus col·legues aragonesos m'informen que en aquesta zona hi ha el restaurant més econòmic d'Espanya; 6'01 euros. Som-hi doncs…!.
Bé!, aquí estic; assegut a la terrassa del Restaurant España, fruint d'unes immillorables vistes a la Plaça del Pilar i cruspint-me el menú del dia que tant m'han recomanat els meus amics, que per cert, han marxat, no sense abans però, haver-nos passat el correu electrònic i poder-los així notificar si havia arribat o no al meu destí.

L'ambient en aquest lloc és una passada. No cessa de passar gent de totes les edats i nacionalitats possibles. Se sent parlar tot tipus de llengües imaginables; algunes conegudes i altres no tant, però, el que més crida l'atenció, és la quantitat d'avis que circulen amunt i avall en escamot de deu o dotze persones entrant i sortint de les botigues de records, així com els grups d'escolars que corren en totes direccions fent-se fotos en els llocs més emblemàtics d'aquesta meravellosa plaça.
Ostres…!, no recordava que haig d'anar a la farmàcia; aquesta nit algun animaló m'ha rossegat la cama dreta deixant-me un senyal que m'ha espantat d’allò més. No vegis quina picor…!. Ah…!, també haig de comprar alguna pomada pel cul, que per cert, l'utilitzo en quantitats industrials.
Després de dinar em llenço de nou a buscar les sagetes grogues. La veritat és que he entrat a la ciutat molt ben acompanyat i no he estat pendent d'elles, i ara, en aquest moment, no tinc ni idea d’on són.
Amb la guia a les mans com única manera d’orientar-me, me n’adono que haig de trobar l'estació de tren Delícias, que per cert, es troba molt a prop del pont del Tercer Mil·lenni, lloc on molt probablement trobaré el camí de sortida de la ciutat i poder així enganxar-me de nou a la ruta.
Després d'uns quinze minuts d'enforcalls, bifurcacions, ponts, semàfors i preguntes, arribo a l'estació de tren, maleint els ossos a la circulació de cotxes i autobusos que no paren d'anar en totes direccions a gran velocitat.
Collons…!, no sé on sóc…!. Aquesta vegada si que estic totalment perdut. No m'acaba de quadrar el que em diu la guia i el que veuen els meus ulls. AAAAHHH…!, quina ràbia!.
Començo a travessar el pont, que pel que sembla anava jo en direcció contrària. De cop i volta veig que em ve de front un ciclista… AAALTO…!. Aconsegueixo parar-lo i preguntar-li si sap alguna cosa del camí de Sant Jaume, que porto molta estona donant voltes i que no hi ha manera d'orientar-me. Aquell bon home em diu que la culpa l'ha tingut la Expo, que mentre feien les obres ha desaparegut més d'un camí. Però que si vull, ell em pot orientar una mica… SI!, SI!, SI!. M'està explicant per sobre per on haig de passar per trobar la ruta correcta, sempre segons ell, però suposo que es va adonar per la cara que posava, bé, que no estava entenen res…
No et preocupis!, jo t'acompanyo…!. BIEEEEN!.
Mentre estàvem fent la volta per orientar-nos correctament, passa un altre ciclista, aquest també amb una btt, i que per cert coneixia a l'altre, el que m'estava informant a mi.--Ei col·lega…!--li diu. Haig d'acompanyar a aquest amic a trobar el Camí de Sant Jaume. Vols venir amb nosaltres…?. --Si, si, us acompanyo--li respon. És més, sé exactament on s'agafa el camí…
Passen set kilòmetres i no veig cap senyal enlloc. Ja començo a dubtar que aquests dos paios sàpiguen on anem, la veritat.
Per fi, després d'alguns encreuaments més veig la primera fletxa groga de la tarda, el que fa que m'aparegui de cop i volta un sobtat somriure d'orella a orella, i que m'il·lusioni d'allò més agraint als meus salvadors el fet que m'hagin acompanyat fins aquí. GRÀCIES NOIS!.
Després d'acomiadar-me dels meus nous amics, i agrair eternament la seva col·laboració, poso proa a la següent destinació; Montzalbarba.

Tres kilòmetres més i arribo sense cap trencaclosques a l'esmentat poble, on paro a engreixar la cadena per primera vegada, ja que desde fa un bon grapat d'hores està començant a queixar-se sense que li faci massa cas.
Montzalbarba, Utebo, Casetas, Sobradiel, Torres de Berrellén, són alguns dels pobles que vaig trobant i passant sense cap tipus de problema.
Per fi arribo a Alagón, on a l'entrada del poble, a mà esquerra, hi ha un panell informatiu gegant de la Ruta del Ebro, on paro una estona per descansar les meves cames, però sobretot, sobretot, la meva panera.
Totalment abstret amb aquell mapa, quasi bé no me n’adono que per darrera meu i a un parell de metres de distància, està passant un ciclista totalment carregat com jo, però en direcció contrària. Eeeee…!, que passa

Es diu Javi. M'explica que és de Lemòniz (Euzkadi), i que està fent la Ruta del Ebro de baixada. Em diu que ha sortit de la població d'Aro i que pensa arribar fins a Tarragona, on agafarà un tren fins a València i poder així anar a veure, junt amb uns col·legues que han baixat amb cotxe, la final de la "Copa del Rey" entre l'Athletic de Bilbao i el Barcelona. Increïble!.
Fem un parell de cerveses mentre m'explica alguna “batalleta” de la seva particular ruta futbolística. Tot seguit m'acompanya a buscar allotjament fent un parell de voltes pel poble. De totes maneres em diu que ell seguirà una mica més, què és molt aviat, i que encara té temps de fer uns quants kilòmetres més.
Ens acomiadem molt efusivament desitjant-nos tota la sort del món al partit de la final de copa. Que guanyi el millor, o el que tingui més sort.
Després de dutxar-me i canviar-me a l'Hostal Baraka, on tinc una mica de merder amb un valencià que és fot amb mi pel sol fet de ser català, surto a veure si trobo un lloc per sopar. Començo a donar voltes i més voltes i no hi ha manera de trobar cap restaurant que em faci gràcia. De cop veig un bar cubà; el Chévere. Un estupend bar de copes on també hi fan tot tipus d'especialitats cubanes, que sense saber el motiu, a mi m'ha fet molt d'encís. No hi ha cap client a l'interior, però m'és igual, hi entro sense pensar-m’ho dues vegades.
Em demano un entrepà especialitat de la casa bastant coent, d'aquells tan carregats que és cau tot pels costats, i una Coca-Cola.
M'hi trobo molt a gust; bona música, tranquil·litat, un saborós plat per endrapar i la companyia molt agradable d'un parell de noies (jefa i treballadora). Realment un regal pels sentits.
A vegades me'n faig creus, com les coses més senzilles, i depenent del moment, ens poden fer gaudir d'allò més.
Estic enormement satisfet amb el dia d'avui. A més a més he començat a assaborir d'una manera molt notable la ruta en si, amb totes les seves particularitats.
Per cert, m'hagués agradat quedar-me a fer unes copes al Chévere, però ja sabeu, a la que t'asseus més del compte, et ve a sobre tot el cansament acumulat durant el dia.
Demà intentaré fer una mica més que avui, com a mínim arribar fins a Tudela, Ja a la Comunitat de Navarra.

CAMÍ DE SANTIAGO Fraga - Fuentes de Ebro

2010-09-21T16:58:00.008+02:00

3a. ETAPA.
06/05/09.
FRAGA - FUENTES DE EBRO.
KM: 98'70.
TEMPS: 06: 30: 36.
VELOCITAT MITJA: 16'38 KM./H.
VELOCITAT MÀXIMA: 46'47 KM./H.

Són dos quarts de nou del matí del tercer dia de ruta. Acabo de despertar-me en el dormitori comú d’una residència d’avis regentada per les Monges del Sagrat Cor de Jesús. Aquesta residència també anomenada Hogar Santa Ana, que es troba al carrer Germana Andresa s/n de Fraga, acull habitualment a persones sense sostre, rodamons, i algun Pelegrí despistat com és el meu cas.
Ràpidament es presenta davant meu la simpàtica monja que havia conegut el dia abans. Em pregunta si he dormit bé o si he tingut algun problema amb els meus companys d‘estança. Realment si que va haver-hi algun problema, bé, al menys això és el que pensa la monja encarregada de la seguretat. Quan eren les deu del vespre aproximadament, l'esmentada germana va entrar corrent al recinte i cridant; qui està fumant?. Tots ens quedem mirant amb cara de tontos, quan de cop i volta aquella dona grossa i fornida s’encara amb un dels rodamons que estaven davant meu i li diu; has sigut tu…!, vols que truqui a la policia?.
Ja esta liada--pensava jo--.

Aquell home, totalment acollonit pels crits que li estava foten la monja, comença a demanar perdó amb un filet de veu pràcticament inaudible; ho sento!, ho sento!--deia--. Mentre, i molt a poc a poc, treu de sota dels llençols un mini cigarret encara encès, que molt probablement havia trobat pel carrer i que es guardava per assaborir dins el llit. Lamentablement, aquell home no sabia que aquella estança tenia una alarma de fum silenciosa.
La monja simpàtica em pregunta si em vull quedar a esmorzar, que no hi ha cap problema. Molt amablement renuncio a la seva generositat apel·lant a la necessitat de sortir aviat i aprofitar el dia al màxim. Li dic que haig de sortir a primera hora i que avui és un dia molt complicat degut a l'orografia del terreny. Avui toca travessar el Desert dels Monegros.
Agraint-li una altra vegada més les seves atencions vers la meva persona, li pregunto que és el que li dec, ja que he dormit, sopat i he fet servir les instal·lacions.
Aquella afable monja que fa uns quants anys havia treballat a l'Hospital Clínic de Barcelona i que tenia un bon record dels catalans, em va dir; si vols pagar-me només has de fer una cosa; quan arribis a Santiago de Compostela, fes una abraçada de part nostra a l'apòstol Sant Jaume.
Surto de l’estança carregat amb les alforges a l’esquena, el que em fa pensar que semblo un Cowboy de qualsevol pel·lícula de l'oest americà a la cacera del seu cavall. Agafo la meva burra, bé, la bici, que la nit anterior havia lligat a un generador “per si les mosques“. Li poso les alforges a sobre, les lligo considerablement per no perdre-les i comprovo que totes les cremalleres són tancades. La motxilla d'hidratació a l’esquena i el més important; la cartera, el mòbil i la càmera de fotos.

Hi és tot!. Em poso el casc, els guants…, vinga, som-hi!.
El Desert dels Monegros és una zona molt àrida que obliga a implicar-s’hi a fons. Són gairebé cent kilòmetres de pista, normalment sota un sol de justícia que pot fer que et cremis de veritat si no prens precaucions.
El problema és que entre mig pràcticament no hi ha res. Serà per això que li diuen desert?.
Només hi ha tres poblacions entre Fraga i Fuentes de Ebro, el meu destí pel dia d’avui; Candasnos, que es troba a 27 km., Peñalba a 37 km. i Bujaraloz que està a 50 km. A partir d’aquí no hi ha res més fins arribar a Pina de Ebro, on com per art de màgia apareixerà per primera vegada davant dels meus ulls el riu Ebro, com dient; ehhhh!, que s’ha acabat el desert!.
Desde Bujaraloz fins a Fuentes de Ebro hi ha 50 km. més, o sigui, que com ja he comentat abans, el còmput total és d’uns 100 Km.
Recomano a tothom que vulgui fer aquest tram a la primavera o a l’estiu que s’emporti una forta provisió de líquids. Jo portava el Kamelback i dos bidons a la bicicleta, un total d'entre 2'5 i 3 litres d’aigua, i puc assegurar que vaig arribar ben just.
Després de muntar les alforges a la bici, em surto de la ruta per trobar alguna botiga de queviures per comprar un parell d’ampolles d’aigua. Ahhh…!, esta tot tancat…!, és massa aviat!. Per sort veig un hotel que té una màquina expenedora a l’entrada; amb una ampolla d’aigua de 1'5 l. i un Aquarius de taronja ja en tindré prou. Il·lús!.
Me n’adono que estic gairebé a la sortida de Fraga, on la Policia Municipal m’informa que estic a la carretera N-ll, que és precisament la via que el Camí de Sant Jaume voreja intermitentment fins arribar a Pina d'Ebro.
Després de consultar la guia, veig que si torno enrere i vaig a buscar el camí original em trobaré amb una pista molt pedregosa que no és apta per ciclar. Cap problema, pla B; pujaré per la carretera N-ll fins arribar al famós bar El Ventorrillo, on segurament em podré incorporar al camí i continuar per la ruta establerta. Dit i fet!.
Em situo al voral de l’esmentada carretera i començo a devorar kilòmetres a un ritme de “Verano Azul“, quan de sobte, me n'adono que darrera meu i a uns vint metres de distància hi ha una moto de la Guàrdia Civil amb les llums d'emergència posades que es manté a una distancia constant.
El primer que penso és; he fet alguna cosa rara?, alguna imprudència?. Contínuament vaig girant el cap per veure que és el que està fent. De cop i volta me n’adono que comença a accelerar, posant-se a continuació en paral·lel a mi. Es queda mirant la bici uns segons, em repassa de dalt a baix, connecta els altaveus de la moto i em diu… "no te queda na macho". Jo no sabia que fer, si tirar-me al terra i trencar-me el pit de riure o seguir pedalant i parlant amb aquell home, que a partir d’aquell moment i per espai d’una bona estona, es va mostrar molt interessat amb el que estava fent un català carregat com un burro per aquelles contrades. Aquell simpàtic policia em pregunta d’on he sortit i fins on penso arribar. Li comento que fa dos dies vaig sortir del Monestir de Montserrat, i que la meva intenció si no es trenca res i el meu cul ho permet, és arribar fins a Santiago de Compostela. Aquell home, amb una panxa considerable i molt ben aposentat al llom d’aquella estupenda moto japonesa, m’imagino que devia pensar que m’havia tornat boig, perquè a mesura que li anava ampliant informació, els ulls se li sortien de les òrbites a l’hora que els seus llavis anaven dibuixant a poc a poc una petita o. M’explica que em queden aproximadament uns sis kilòmetres per arribar al Bar el Ventorrillo, i que les llums d’emergència són perquè està precedint un comboi excepcional que es manté darrera seu, a uns pocs minuts.
Al cap d’una estona veig aparèixer darrera meu, a uns vuit-cents metres, un gegantí camió carregat amb un remolc que transporta una impressionant aspa d’un aerogenerador. És just en aquell moment, quan el policia s'acomiada desitjant-me tota la sort del món.
Ja fa una bona estona que el policia ha marxat, i tot just ara arriba el camió a una velocitat que no és gaire superior a la meva, el que origina que em passin idees rares pel cap, com ara…, enganxar-mi.
Passen els kilòmetres, i jo ja n'estic cansat de tanta carretera i de tanta pujada. Els cotxes passen pel meu costat a una velocitat considerable, el que origina que vagi fent esses contínuament en el voral, amb el conseqüent perill que això comporta per la meva integritat física.
Per fi arribo a dalt de tot, i a més sembla que el terreny es comença a aplanar. A uns cent metres de distància aproximadament, veig el que sembla un establiment al costat de la carretera. Efectivament, és el Bar el Ventorrillo (ja us podeu imaginar perquè li han posat aquest nom), i aparcat molt a prop, el camió gegantí amb la seva espectacular càrrega, i amb el simpàtic policia que m’havia interrogat feia tan sols uns minuts, al seu costat.
Just darrera del bar, i tal com anunciava la guia, veig la pista forestal. Es tracte d’un camí d’uns quatre metres d’amplada bastant pedregós que em portarà directament a Candasnos. A partir d’aquí passarem al costat esquerra de la via, posant com a objectiu el petit poble de Peñalba, sempre amb la carretera N-ll a la vista.
Els kilòmetres es van succeint a una velocitat considerable tenint en compte la calor que fa i el mal de cul que tinc. De poca cosa ha servit el meu invent de tapar el selló amb una petita tovallola totalment embolicada amb cinta americana. El dolor és insuportable, ja no sé com seure.
Arribo a Peñalba sota un sol de justícia. Per sort, abans de sortir al carrer m’he impregnat de protecció solar els braços, cames, coll i cara en quantitats industrials.
A partir d’aquí comencen les complicacions; les fletxes grogues que fins aquell moment m’havien acompanyat amb total fidelitat fins al dia d’avui, de cop i volta m’indiquen un gir a l’esquerra que aparentment sembla del tot il·lògic. A continuació m’enfilo per una carretera secundaria que té un desnivell considerable i que em fa posar molt nerviós, ja que durant uns quants kilòmetres no em creuaré amb cap vehicle, i a més a més no hi ha cap tipus de senyal que m’indiqui que estic seguint la ruta correcta.
Tot d’un plegat les fletxes, les estimades fletxes de color groc m’indiquen fer un gir a mà dreta i agafar de nou una pista molt ampla amb el sòl molt compactat. Un sòl que incita a anar ràpid, molt ràpid.
Ara sembla que la direcció torna a ser la correcta, estem anant en paral·lel a l’N-ll però separats per uns tres kilòmetres.
No pot faltar molt per arribar a Bujaraloz. La pista…, la pista és tremenda, deu tenir uns sis o set metres d’ample. I la llargada… fàcilment podria servir com a pista d’aterratge d’un avió de grans dimensions. No hi ha ni un sol arbre, tot està pelat.
És passat el mig dia i tinc una gana tremenda, el cul destrossat i el cos cremat pel sol.
No es veu el final de la pista.
De cop i volta penso que ja fa tres dies que estic pedalant com un boig i encara no he trobat a ningú que faci la mateixa ruta que jo, ni en bici ni a peu; com és possible?, seré l'únic totxo que fa coses d’aquestes?. On són la resta de pelegrins?. On són els milers que cada any fan el Camí de Sant Jaume?.

De cop, veig al final de la pista d’aterratge el que sembla ser una petita construcció amb quatre pins contats al seu voltant. Sense perdre ni un sol moment, enfilo cap allà amb la intenció de descansar a l’ombra i menjar alguna de les meves estimades galetes farcides de xocolata que sempre porto al damunt. Passen els minuts i no arribo al meu destí. Espero que no sigui un miratge, jeje!. Passen els kilòmetres i sembla que a poc a poc, molt a poc a poc, la caseta amb els seus quatre arbres es van acostant. Ja falta poc!. Ànim!.
Per fi arribo. És una petita construcció d’obra d'uns dotze metres quadrats que deu servir per guardar-hi eines per treballar al camp. Al costat, quatre pins, si, si; un, dos, tres, quatre.
Deixo la meva burra a l’ombra d’un dels pins mentre em despenjo la motxilla per agafar les meves estimades galetes…
Ràpid!, haig de sortir corren!, se m'estan menjant!. Està tot infectat de mosquits!. Quina ràbia!!!.
Em poso el casc ràpidament, em penjo el kamelback, agafo la bici i surto “a tota pastilla” de l’única ombra que hi ha pels voltants… que hi farem!.
M’incorporo a la pista i segueixo pedalant amb la il·lusió que més aviat o més tard arribaré a Bujaraloz, on segurament em quedaré a passar la nit.
A l’infinit de la tremenda recta de sorra que tinc davant meu s’intueix alguna cosa que s’acosta a gran velocitat. Quelcom que aixeca un gran núvol de pols al seu pas per la pista. Quelcom molt gran. Un camió que circula a una gran velocitat passa pel meu costat “passant” de mi. Ja n’estic fart!, és la segona vegada en dos dies que em deixen arrebossat de dalt a baix.
Després d’espolsar-me com he pogut i fer un traguinyol d’Aquarius calent per aclarir la gola, poso proa novament cap a Bujaraloz, que sembla que al fons, molt al fons, es comença a esbrinar el campanar de l’església.
Per fi, davant meu, a uns cent-cinquanta metres aproximadament, en mig de la infinita pista de terra, veig el que sembla… una parella de pelegrins a peu!. Sembla impossible!, ja havia perdut tota esperança de trobar-ne algun dins del Camí Català!. A poc a poc m’hi vaig acostant, i puc confirmar gràcies a la seva indumentària que realment ho són. Unes tremendes motxilles amb la corresponent estoreta travessada, unes bones botes i un bastó amb una vieira penjant són un senyal inequívoc que aquesta parella, que per la seva fisonomia sembla que no són espanyols, estan fent el Camí de Sant Jaume.
Quan arribo a la seva alçada i es queden en paral·lel a mi, amb molta solemnitat i per primera vegada, cosa que em fa molta il·lusió, deixo anar la salutació oficial; bon camí, rebent a continuació la corresponent i molta atenta resposta per part d’ells; gràcies, igualment.
Segueixo pedalant en direcció a Bujaraloz, que sembla que cada vegada està més a prop.
Per fi…!, he arribat!. Estic destrossat i tinc el cul que no el sento. Tinc els braços i les cames cremades pel sol, fins i tot les orelles les tinc com dues tomates, estic deshidratat i a més a més se m’han menjat els mosquits. Realment estic molt emprenyat, però estic tan cansat que no puc exterioritzar-ho de cap manera.
Busco ràpidament un bar o restaurant on poder menjar i descansar una estona. Habitualment selecciono els que estan més a la línia de la meva humil situació de pelegrí, o sigui, els més econòmics. Però avui estic tan cansat que no tinc temps ni ganes de fer voltes. Entraré en el primer local que trobi.
Dit i fet…!, una vegada a dins se'm posa la pell de gallina, no només perquè l’aire condicionat esta massa fort, sinó perquè me n’adono que el preu del menú del dia és de 16'50 euros. Bé, no importa, no estic en condicions de fer més voltes buscant un local més econòmic. Demà no dinaré per compensar.

M’estic posant com el “Quico” mentre repasso la guia, i ja no sé on posar el menjar i el beure.
Estic arribant al cafè, ja bastant recuperat dels meus primers cinquanta kilòmetres del dia, quan de cop i volta me n’adono que estan entrant per la porta els dos pelegrins que anaven a peu, i que feia una mitja hora havia deixat enrere, a la maleïda pista (anava a dir forestal, però no, aquí no saben el que són els arbres). Després d’una nova i cordial salutació, aquella parella es va asseure unes taules més enrere, tornant jo a centrar-me a la meva guia i planificant la resta de la jornada.
Estic just al mig del Desert dels Monegros, i tinc dues opcions: O bé em quedo en aquest poble a dormir amb tota la tranquil·litat del món, o bé m’arrisco a fer cinquanta kilòmetres més i arribar fins a Fuentes de Ebro. De totes maneres abans hi trobaré el poble de Pina de Ebro, el problema però, és que no hi ha allotjament de cap tipus, res…!.
Decideixo arriscar-me i seguir. Segurament aquesta valentia és fruit de la generositat de l'aire condicionat i del fet que tinc la panxa plena a petar. Errònia elecció!.
Agafo la burra que m’estava esperant lligada a la reixa, la carrego d’aigua i… som-hi!.
Només sortir del poble trobo altra vegada l’infernal pista de terra compactada que aquesta vegada m’espera a la dreta de la carretera N-ll. Començo a pedalar, ara amb la panxa plena fins a dalt. Sembla que m’han tornat les forces i que podré continuar una bona estona més. Espero arribar!.
Els kilòmetres es succeeixen lentament. El sol m’ataca amb tota la verticalitat possible i el meu cul aviat es comença a queixar. Ràpidament me n’adono que ha estat una bestiesa continuar.
Passen uns pocs minuts, quan de cop i volta haig de passar a l’altre costat de la carretera N-ll. Trobo l’Ermita de San Jorge, que es troba damunt d’un turó, l’Hostal el Ciervo i la Venta de Santa Lucía, no sense abans haver fet una ziga-zaga d'uns dos kilòmetres.
Me n’adono que amb aquest ritme arribaré molt tard al meu destí, i tenint en compte que tinc el cul destrossat, i que només fa que queixar-se davant la més mínima insinuació de qualsevol sotrac, opto per deixar el camí i agafar la carretera en direcció a Pina de Ebro. No és que m’agradi gaire la idea d'apartar-me del camí original, però en aquesta ocasió considero que és imprescindible per conservar la meva integritat física. Si no ho faig així no arribaré.
M’enganxo a l'N-ll amb setanta kilòmetres de ruta a les meves cames i amb la moral pel terra. Ara, degut a l’asfalt, la velocitat és molt més elevada que per la pista, el que comporta que em pugui refrigerar una mica més del compte. S’agraeix.
La carretera es fa inacabable i els kilòmetres no passen ni per casualitat. Als voltants…?, als voltants no hi ha res…!. Els vehicles passen pel meu costat a tota velocitat, gaudint d’aquestes infinites rectes d’aglomerat de color negre que a l’horitzó es distorsionen i confonen amb el cel.
Estic exhaust, esgotat, exhaurit, molt, molt cansat. El sol em xucla la poca energia que he recuperat a l’hora de dinar, a més, comença a ser preocupant l'impossibilitat per part meva de mantenir la bici en línia recta dins el voral de la carretera.
Només faig que mirar el comptaquilòmetres, una i altra vegada…, en teoria ja hauria de faltar poc per arribar a Pina de Ebro.
Veig a la meva esquerra, i a una distància aproximada d’un parell de kilòmetres un polígon industrial que s'avança a un poble. Un polígon que segurament pertany a Pina. Lògicament, penso que si aconsegueixo trobar de nou el camí marcat que he abandonat fa un munt de kilòmetres, em portarà sens dubte fins el meu destí. Empresa gens fàcil, per cert!.
Per fi…!. Arribo a Pina per una pista que va en paral·lel a la carretera d'entrada al poble, cosa que agraeixo profundament, ja que em fa trobar quelcom de civilització després de molts i molts de kilòmetres de solitud. Però sobre tot, sobre tot, el que més agraeixo… és trobar el riu Ebro per primera vegada.
Em perdo creuant el poble. He perdut de vista les meves estimades fletxes una altra vegada. De totes maneres estic molt content… si he arribat fins aquí, i he aconseguit travessar el pont que passa per sobre del riu Ebro, que per cert, no tornaré a travessar ni un sol cop més en tot el camí, vol dir que només queden onze kilòmetres per arribar a Fuentes de Ebro.
Perdo molt de temps observant el riu. He aparcat la burra a la barana i m’he llençat a fer fotos i a assaborir la magnífica vista amb la que he sigut obsequiat, no només perquè es tracti del riu Ebro, sinó perquè amb tota la seguretat del món, el camí m’està indicant que el desert s’ha acabat.

Onze interminables kilòmetres són els que falten per arribar. Onze interminables kilòmetres que conto un per un.
Tinc problemes per arribar, sobre tot perquè l’aigua del kamelback està bullint i no em refrigera bé. De cop me n’adono que hauria d'haver carregat d'aigua fresca a Pina, però és que amb l'excitació per haver arribat fins el riu… he marxat del poble sense haver-ho fet. Seré burro…!.
A la fi arribo a Fuentes de Ebro, on el primer que faig és buscar un bar i beurem dues Coca-Coles, una darrera l'altra (necessito sucre), i un pinxo de truita de patata, quina passada. Crec que mai les havia trobat tan bones com avui, realment eren exquisides.
Un cop recuperades parcialment les forces, i sabent amb antelació que al poble no hi ha albergs de pelegrins, opto per buscar una pensió com Déu mana, o sigui, amb aire condicionat.
En trobo amb l'Hostal Elena, on una dona molt simpàtica i atenta m'informa del preu i dels serveis. Lògicament no hi poso cap entrebanc, no estic--penso jo--en condicions d'estar fent voltes pel poble buscant quelcom millor. Ja m'està bé!.
Després de guardar la bici al garatge i lligar-la a una columna amb el cadenat, em carrego les alforges a l'esquena i pujo les tortuoses escales que em porten cap a la meva habitació, on molt probablement podré assaborir una bona dutxa d’aigua tèbia que m'ajudarà a recuperar l'alè pel que queda de dia.
Per cert… avui toca rentar roba. Després de dutxar-me amb tota la parsimònia del món i descansar una bona estona estirat al llit, sempre sota l'atenta mirada del meu amic l'aire condicionat, agafo el meu inseparable pot de sabó Norit de petites dimensions i em poso a rentar la roba per primera vegada. Feixuga feina això de rentar a mà!.
Hi ha roba estesa per tot el lavabo, ja no sé on posar-la!. Espero que per demà el matí estigui seca!.
Amb la feina feta i amb la tranquil·litat d'haver descansat una bona estona, em poso guapo, agafo la cartera, el mòbil, la càmera de fotos i… a fer una mica de turisme.
Avui m'ha trucat en Joan, per interessar-se per les meves peripècies i per donar-me ànims. Gràcies amic!, en dies com avui realment necessites que t'ajudin moralment.
EP…!. No recordava que avui el Barça juga la "Champions"… bé, no importa, avui no estic pel futbol.
Surto a sopar una hamburguesa ràpida, un parell de birres, i a dormir aviat, que demà n'hi ha més.
Sóc al llit i penso; estic content, he superar el tercer dia. Per cert…, com nassos m’he ficat en aquest merder…?

PRÒLEG

Cada any, molts de milers de pelegrins fan el Camí de Sant Jaume moguts per diferents i molts respectables motius. Uns el fan per motius religiosos, altres per superar records personals, altres per cultura, per gastronomia, vacances econòmiques, per espiritualitat. Però a tots els uneix un mateix instint; assaborir la natura, el contacte amb la gent afable, conèixer llocs nous, créixer culturalment, i desconnectar temporalment d'una societat que ens obliga a viure més ràpid del que podem suportar. És a dir, fer el camí és com començar una nova vida, encara que només sigui per uns dies. Una nova vida que segurament recordaran per sempre més. Molts dels Pelegrins que han fet el camí en qualsevol de les seves variants, l'han definit com la millor experiència de les seves vides.
A vegades costa de creure, com pot ser que un viatge en solitari, o no, a través d'una bona part de la geografia Espanyola, suportant les inclemències meteorològiques durant més de mil kilòmetres, pugui ser l'experiència més gran de la teva vida. Bé, això és el que pensava quan em vaig començar a interessar pel tema.
Es diu que l'autèntic Camí de Sant Jaume, és el que comença a la porta de casa teva i et porta fins a Santiago de Compostela. De totes maneres, la majoria de pelegrins, vagin a peu, en bici o a cavall, comencen en qualsevol de les seves variants establertes.
El Camí Francès, el Camí Aragonès, el Camí Primitiu, el Camí de la Plata, el Camí del Nord, el Camí de Madrid, el Camí de Finisterre, el Camí de le Puy, el Camí Portuguès. Aquests són els més populars, juntament amb el Camí Català, que amb la seva variant de pas per Saragossa serà el que em portarà a mi fins a Santiago de Compostela.
Ja fa uns quants mesos, per casualitat, llegint en un fòrum d'Internet, vaig veure un “post” que explicava les peripècies d'un noi de Barcelona que feia el Camí de Sant Jaume desde Barcelona ciutat fins a Santiago. Vaig quedar tant enganxat al tema que un dia li vaig escriure un correu electrònic i li vaig comentar que tenia intenció de fer una ruta similar a la que havia fet ell, a veure si em podia informar d'on treure informació sobre el tema. La resposta va ser rotunda; no et penediràs, serà el millor que hagis fet mai. Això em va fer acabar de decidir. Fet!!!, me'n vaig el dia 4 de Maig si no es trenca res.
L'amic Marcos, que així és com es diu el noi de Barcelona, em va recomanar que em registrés al fòrum del “Bicigrino“; www.bicigrino.com, que allà disposaven de tota la informació que pogués necessitar per fer el Camí de Sant Jaume en Bicicleta. I així va ser!. Allà em van animar, em van donar tota mena de consells, em van dir tot el que tenia de portar, etc. És més, alguns dels "foreros" em van donar el seu telèfon i em van dir que quan passés per la zona on ells viuen, que els truqués, que m'acompanyarien uns quants kilòmetres… tremend!.
Bé, el cas és que ja tinc la bicicleta a punt amb les alforges posades, els dos bidons d'aigua, les meves eines, el sac de dormir, la roba, els mapes, la guia…
La idea és sortir, com ja he comentat abans, el dia 4 de Maig a les 10 del matí del Monestir de Montserrat. He calculat que trigaré de 13 a 15 dies fent una mitjana d'uns vuitanta kilòmetres diaris. La distància de Montserrat fins a Santiago de Compostela és de mil vuitanta-nou kilòmetres, i si el cos aguanta (cul) ho allargaré fins a Fisterra (fi de la terra) que és de mil cent setanta-sis kilòmetres.

Com diuen els pelegrins BON CAMÍ.

CAMÍ DE SANTIAGO Tàrrega - Fraga

2010-09-17T11:54:00.007+02:00

2a. ETAPA.
05/05/09.
TÀRREGA - FRAGA.
KM: 98'14.
TEMPS: 06: 23: 48.
VELOCITAT MITJA: 15'34 KM./H.
VELOCITAT MÀXIMA: 46'67 KM./H.

Són dos quarts de nou del matí. Acabo de desvetllar-me a la pensió Ca n'Aleix de Tàrrega, i el primer que penso, és…; serà divertit això de despertar-se cada dia en un llit diferent. Veritat que sona bé?.
Em fico a l'ascensor com puc, jo i les meves super alforges d'onze quilos, fins arribar a la primera planta, quan de cop i volta, una de les empleades de l'hostal em pregunta si em quedaré a esmorzar. Uau!, no recordava que amb el preu hi estava inclòs el primer àpat del dia. Si!, si!, haig d'amortitzar els vint-i-tres euros que m'ha costat passar-hi la nit!.

Després de localitzar el menjador, començo ràpidament a “donar-li canya” al bufet. Em sento on puc, i me n'adono que la vintena de persones que en aquell moment estan esmorzant al meu voltant, són un grup de disminuïts psíquics, que desde el moment que m'han vist entrar per la porta m'han estat mirant com si fos una bestiola rara. M'imagino que el que més els crida l'atenció és l'equipament ciclista multicolor.
Molt amablement, una de les cuidadores del grup m'ha ofert un dels diaris locals, gest que agraeixo educadament, intentant a continuació posar-me al dia sobre la informació meteorològica d'aquelles contrades.
Un dels comensals se'm posa al davant, i allà de peu, mirant-me fixament als ulls, aquell noi, que aparentment ronda la trentena d'anys, està esperant que acabi amb la lectura per emportar-se el diari. Al principi he pensat; que s'esperi!, ara el tinc jo!. Però, després de veure la cara que m'està posant, opto per donar-li el rotatiu abans que s'emprenyi de veritat.
Quan acabo d'esmorzar m'acomiado del personal i dels hostes, que al cap d'uns pocs segons reaccionen i em despatxen amb una bona cridòria, el que fa que pensi molt positivament que aquella és una molt bona manera de començar el dia.
Fora fa fred, més del que a mi m'agradaria haver de suportar en un mes de maig.
Mentre enganxo les alforges a la bici, just davant de la porta de la pensió, tinc una sensació estranya però agradable a l'hora; tot just fa unes poques hores que he arribat a aquesta ciutat, i ara ja n'estic plegant, penso que… això promet ser interessant.
Començo a donar-li als pedals més o menys a dos quarts de deu del matí, és aleshores quan me n'adono que encara fa més fred del que pensava.
Passo pel costat de l'església amb la intenció de trobar la primera ensenya de color groc que m'indiqui el camí a seguir, ja que ahir al vespre, amb la idea al cap de trobar la pensió, ràpidament les vaig donar per perdudes. És una bona estratagema aquesta, la de buscar els senyals del camí a peu de les esglésies. A base d'anar passant els dies i d'anar agafant experiència, em vaig adonar que en cas de pèrdua, el millor que podia fer era anar al següent poble i buscar les sagetes grogues als voltants de l'església o la catedral. És pràcticament segur que les trobaràs allà.
Em sona el mòbil a la butxaca i dubto si agafar-lo o no. El motiu és que sóc en una zona ombrívola on no hi toca gens ni mica el sol. Depenent de qui sigui puc quedar glaçat, ja que realment fa molt fred per l'època que som. M'atreveixo a agafar-lo quan me n'adono que és el meu amic Toni. La trucada em fa molta il·lusió, ja que és la primera vegada que ho fa algú que no és de la família. A més, voldria agrair-li profundament que a partir d'aquell dia i fins que vaig arribar a Santiago, em va estar trucant cada dia donant-me ànims, circumstància que li agrairé eternament. Gràcies.
Després de trobar el primer senyal poso proa cap a Anglesola, primer per carretera i més tard a través d'una pista, que després de travessar el Canal d'Urgell i deixar a l'esquerra la població de Bellpuig, on no havem d'entrar, em deixarà a les portes de Castellnou de Seana, havent recorregut els primers quinze kilòmetres del dia.

Avui la cosa pinta més bé. Els camins són totalment plans, on destaca el color verd de les plantacions, que junt amb el vermell de les roselles que es van alternant, aconsegueixen una disbauxa visual sense precedents en els dos dies que porto de ruta, que junt amb una cadència de pedal relaxada, fa que en aparença, només en aparença, avui sigui un dia excepcional.
Les bifurcacions i els grans canals de reg es van succeint a mesura que avanço pels polsegosos i pedregosos camins en direcció a Palau d'Anglesola, on em perdo només entrar en el poble. Em faig un fart de fer voltes i més voltes buscant la direcció correcta, cosa que aprofito per entrar en una farmàcia per comprar un antiinflamatori. Ja fa un parell d'hores que em fa mal la part posterior i lateral del genoll dret, cosa que ha començat a preocupar-me, ja que a cada cop de pedal noto una punxada que sembla que molt a poc a poc va augmentant la seva intensitat. Em poso la pomada i… mà de Sant, això és increïble…!. No ha passat ni vint minuts desde que m’he fet les fregues que ja començo a notar una millora. Això si que és un descobriment!. Per cert, és Radio Salil.
Per fi puc concentrar-me i trobar les maleïdes sagetes que havia perdut fa una bona estona. Està pintada en una vorera!!!. Gairebé fa falta una lupa per veure-la!. Ja era hora!.
Segueixo avançant per una pista de terra en direcció a Bell-lloc d'Urgell, on en el moment de creuar-lo me n'adono que només falten uns quinze kilòmetres per arribar a Lleida.
Ja desde fa una bona estona el meu cul comença a fer-me mal altra vegada, i jo ja no sé de quina manera asseure’m. Vaig canviant de postura contínuament; ara endavant, ara a la punta del darrera, a la dreta, a l'esquerra, ara pedalo dret.
Després de donar-li moltes voltes al cap, decideixo provar una cosa; agafo la tovallola, l'embolico al selló de forma racional, i a continuació ho embolcallo tot amb cinta americana, intentant que es converteixi en una espècie de sofà que faci suportables els continus i inacabables sotracs que el meu cul suporta kilòmetre rere kilòmetre.
Lleida, una altra gran ciutat a la que em torno a perdre per culpa d'unes obres, que pel que sembla han fet desaparèixer alguna de les fletxes que hi havia a l'entrada. Com que no hi ha manera de trobar el camí correcte ni amb la guia a la mà, opto per preguntar als transeünts on es troba l'Ajuntament (La Paeria), ja que m'he informat amb antelació que és per allà, per on passa.
Deu ser l'hora de dinar, no ho sé, però tinc gana, molta gana. Com ja he comentat abans; si alguna cosa he après del camí és que no has de fer-li cas al rellotge; menja quan tinguis gana i descansa quan estiguis cansat. No intentis allargar-ho més del compte, perquè al final, aquest sobre esforç t'acabarà passant factura. El problema és que això, jo no ho vaig descobrir fins passats uns quants dies.
Després d'orientar-me correctament dins la ciutat, em paro a dinar al Restaurant Triunfo, just al costat de la Plaça de la Paeria, un lloc molt cèntric i transitat per vianants que no paren d'anar amunt i avall. Em sento a fora, a la terrassa, per poder vigilar millor la burra i a més a més poder assaborir el dia tan meravellós que està fent, i a l'hora, beurem amb tota la tranquil·litat del món una glaçada i saborosa cervesa nacional.
He dinat a ritme dominicà, molt tranquil·lament, no només per descansar, també per poder fruir del menú. Un menú que en un altre moment hauria passat sense pena ni glòria, sent simplement això; un menú per a turistes, però que en moments com aquest, d'un desgast de forces extraordinari (al menys per a mi ho ha sigut), he trobat que tenia tots els gustos i he gaudit d'allò més.
Després de dinar amb tota la parsimònia possible enfilo pel Carrer Major, Carrer Sant Antoni, travesso l'Avinguda de Catalunya, i més enllà d'uns quants carrers més em trobo amb el riu Segre, que m'acompanyarà per la meva esquerra durant uns catorze kilòmetres, fins arribar a Alcarràs.
Assaborint la passejada amb una cadència de pedal molt tranquil·la per poder afavorir la digestió, contínuament faig parades a la ribera del riu per poder admirar més bé i més a prop les aus que nien per aquelles contrades. De cop i volta veig una cigonya que sembla que m'estigui dient; ei! … treu la càmera de fotos!. No vaig ser-hi a temps.
Uns kilòmetres abans d'arribar a Butsènit, mentre estava parat observant amb molta minuciositat la meva inseparable guia, observo que la furgoneta que feia uns segons m'havia sobrepassat està fent marxa enrere fins col·locar-se al meu costat. Un home d'uns cinquanta-cinc anys aproximadament treu el cap per la finestreta del vehicle i em pregunta si estic fent el Camí de Sant Jaume. És curiós el que criden l'atenció unes alforges i unes vieires penjant del lateral. Un comentari; si algú molt vergonyós te previst fer aquesta travessa que es prepari, perquè a molts dels llocs on vas, tothom se't queda mirant de dalt a baix una bona estona.
Es diu Vicente “el dels cavalls”, m'explica que un parell de fills seus, ja fa uns quants anys, també van fer aquesta mateixa ruta. Ja està "liada" …!, hi ha tema per una bona estona!. Molt amablement, aquell home, que aparentment estava gaudint de la meva companyia, em va acompanyar durant uns kilòmetres fins a la següent bifurcació, on em va indicar una ruta alternativa molt més "ciclable" que la que estava marcada, i que al cap i a la fi, anava a parar al mateix lloc.
Uns kilòmetres després d'Alcarràs passo per sota de l’autovia A-2, on més endavant m'incorporaré per la seva dreta a la via de servei que hi circula en paral·lel. Al cap d'uns interminables minuts de circular pel roent asfalt del voral d'aquella maleïda carretera que no s'acaba mai, arribo a l'Hostal Cataluña y Aragón desfet per la tremenda calor que hi fa a aquella hora.

És migdia, necessito menjar i refrigerar-me. Decideixo parar sota l'ombra d'un arbre gegant que hi ha al costat de l'A-2, just al costat d'un club de carretera, on després d'hidratar-me i emplenar-me la tripa de galetes farcides de xocolata, em miro la guia, i me n'adono que només queden tretze kilòmetres per arribar a Fraga, el meu destí.
Deixo l'Autovia a la meva esquerra i giro en direcció contrària, cap a la muntanya. Per una carretera secundària on hi ha un parell de pujades que treuen la respiració, i sent conscient que tot el que puja, baixa més aviat o més tard, arribo a la província de Huesca totalment enfonsat físicament. Però ara… i seguint les lleis de la física, ara toca baixar “a tota pastilla” fins arribar a La LLeitera, molt a prop altra vegada, de l'A-2.
Arribo a un punt, passat La LLeitera, on hi ha unes obres faraòniques. Una rotonda gegantina que connecta amb l'autovia A-2 m'ha descentrat totalment. No m'ho puc creure…! sota tota la verticalitat possible de l’astre rei, amb una calor inaguantable, amb el cul destrossat i amb la guia a les mans… no sé per on passar!. Estic totalment perdut!, no sé que fer. Per aquí no hi passa ningú a qui pugui preguntar, i jo, jo ja m'estic començant a posar nerviós i a emprenyar-me més del compte. Falta molt poc per arribar a Fraga i no sé per on passar.
L'única possibilitat és agafar l'A-2-penso-. Espero que vagi en la direcció correcta.
Agafar una Autovia és un perill, no només perquè els vehicles hi passen a una gran velocitat i el rebuf et pot tirar per terra, perquè a més si t'enxampen la multa pot ser d'una quantia important.
Em salto unes tanques i em fico al carril d'acceleració de l'autovia. Començo a donar-li als pedals amb totes les meves forces, sempre pel voral de la carretera, intentant passar ràpid aquell tram i agafar la següent sortida, que si els meus càlculs són correctes, donarà molt a prop de Fraga.
A l'infinit, al costat dret hi veig un rètol, però no sé el que hi diu, encara està molt lluny. Mentre, jo segueixo pedalant, intentant sortir ràpidament d'aquella carretera on m'he ficat, però els kilòmetres no passen i el rètol no s'acosta de cap manera, a més, els camions passen molt a prop meu a tota velocitat, fent que vagi de costat a costat del voral. Realment això comença a ser perillós de veritat.
Estic començant a desesperar-me, estic rebentat per l'esforç, i a més a més el cul em torna a fer molt de mal. L'invent de la tovallola ha funcionat, però només temporalment. El rètol… passen els kilòmetres i el maleït rètol no s'acosta, encara no sé que hi diu, no se si aquesta és la sortida correcta.
Molt a poc a poc em vaig acostant i sembla que… sembla que es comença a veure el rètol… Siiiii! … Fraga!. Per fi podré sortir de l'autovia, però… encara no s'ha acabat el malson. Tot just arribar a la bifurcació me n'adono del que m'espera d'aquí un parell de minuts; una tremenda pujada d'asfalt que connecta amb una carretera sense identificar i que en pocs minuts em portarà fins a Fraga m'està observant en silenci. No puc més. Estic socarrimat, el cul em fa molt de mal, estic fart de tanta carretera i a més estic molt, molt cansat. Necessito descansar urgentment.
Paro al voral, just a sota d'un enorme senyal de direccions per aprofitar la seva ombra i poder descansar una estona. Bé, l'ombra només m'agafa de cintura cap amunt, la resta… al sol.
Després de recuperar-me i patir una mica més em torno a parar, ara a dalt de tot del turó. Pregunto on sóc a uns vianants i em diuen que Fraga es troba al final d'aquesta carretera, que ara tot és baixada.
Per fi arribo a la ciutat, on la meva satisfacció per haver-ho aconseguit és brutal. Tots els mals se m'han passat. Em trobo exultant, eufòric, pletòric…, quan de cop i volta me n'adono que se m'han acabat els adjectius que m'emplenen d'allò més. Sóc feliç.
Ara només falta trobar allotjament. Decideixo buscar sort en una residència d'avis que està regentada per monges, ja que segons tinc entès, en aquesta ciutat no hi ha ni un sol alberg de pelegrins.
Després d'unes quantes voltes i preguntar a un parell de transeünts, aconsegueixo arribar fins a la residència, on tot seguit de parlar una bona estona amb les monges responsables de l'establiment, se m'ha esborrat la cara de felicitat que portava implantada desde feia un bon període, i que comportava un permanent somriure d'orella a orella.
La simpàtica monja, que de seguida va adonar-se'n que era català, em va dir que no hi havia cap problema, però que per poder pernoctar a la residència necessitava un permís especial de la Policia Municipal, i que sense aquesta autorització no podien acceptar-me.
Altra vegada agafo la burra, el casc, els guants… som-hi!, a buscar la Policia amb un plànol de la ciutat a les mans. Per cert… està a l'altra punta.
Després de trobar la pertinent comissaria i d'emplenar la corresponent autorització, torno enrere una altra vegada, a veure ara si sóc capaç de trobar un segon cop la residència.
Una anècdota; quan vaig arribar a l'oficina de la Policia Municipal, i sabent que era fora de Catalunya, vaig considerar adient parlar en castellà, “per si les mosques“. Quina va ser la meva sorpresa, quan després de parlar-li en castellà al policia demanant-li l'autorització per pernoctar, ell em va respondre en català… ¿?. És curiós… veure que molts dels policies del meu poble, i visc en ple cor de la Costa Brava, parlin en castellà. En canvi, les autoritats d'una ciutat que en teoria, bé, i a la pràctica també, és fora de Catalunya, em parlin en català. No hi entenc res!.
LLigo la bici al generador i entro cap a dins les instal·lacions amb les alforges carregades a l‘esquena, on una treballadora social amb cara de molt pocs amics em diu que ja em puc asseure a sopar. Ep…!, que diu…?--li responc--, que encara és molt aviat, i que la meva intenció és dutxar-me i sortir a fer un vol, a fer una mica de turisme, si més no a conèixer una mica la ciutat. Resposta, per cert, amb una mica de “mala llet”; que són dos quarts de vuit de la tarda, i que és l'hora de sopar i que ja no es pot sortir de les instal·lacions… que si es surt, ja no es pot entrar.
Totalment abdicat, agafo els trastos i me'ls emporto cap a l'habitació, on hauré de compartir estança amb uns quants pidolaires que no em fan gens de gràcia.
Em sento a sopar en una gran taula quadrada on haig de compartir àpat amb un parell d'homes més. Un parell d'homes que pel que sembla passen sovint per aquella residència, on prèvia autorització policial els hi donen de menjar, beure i dormir. I a més, poden utilitzar les instal·lacions per rentar-se. Això sí, l'endemà al matí han de marxar sense excuses. Bé, a menys que estiguin malalts, en aquest cas, disposen de vint-i-quatre hores més per recuperar-se.
Després de menjar-me el meu plat de verdures i el tros de bacallà, que per cert, era grandiós, arribo a les postres ja amb la panxa plena, on la resta de comensals, veient que no em menjava la fruita, i després d'haver preguntat molt educadament si els hi podia cedir, la van devorar ràpidament.
Torno cap a l'estança una mica angoixat. En fa por que algú hagi ficat mà a les meves coses. Repasso molt per sobre les alforges quan me n'adono que no hi falta res, al menys aparentment.
Altra vegada entra a l'habitació el sergent de ferro… perdó, la treballadora social, i ens indica que només tenim quinze minuts, que a les nou del vespre exactament s'apagaran els llums. Sembla que estigui fent altra vegada el servei militar, carall!.
Ràpidament busco el meu necesser, la meva tovallola… no!, la tovallola no…!, la tinc embolicada al selló de la bici totalment embolcallada amb cinta americana. Bé, no importa, segurament a la dutxa n'hi haurà alguna de tovallola.
Em dutxo en pocs minuts, no sense abans haver-me tret el suat i empolsat equipament ciclista, i surto corrents cap al llit, no sigui que torni a aparèixer la meva amiga.
Exactament a les nou del vespre entra una monja a l'estança i tanca els llums amenaçant-nos, bé, els estava mirant a ells, que no fem merder i que ens quedem en silenci… que és l'hora de dormir. Dormir…?. Qui pot dormir a aquesta hora?. Al meu costat, a l'esquerra, hi tinc un gallec que no calla ni a sota l'aigua. M'explica una mica per sobre la seva vida. Em diu que té família, però el que a ell li agrada és això; passar-se el dia caminant, anant de poble en poble, demanant a la gent que va pel carrer, rebre alguns ajuts socials i pernoctar cada dia en un lloc diferent. Li dic que no ho acabo d'entendre, però per la cara que posa, suposo que a ell això no li importa.
Després de pensar-hi una bona estona, assumeixo que no hi ha tanta diferència entre el que fa ell i el que faig jo. ¿ …?.
Quan al cap d'una bona estona de xarrera, aquell home decideix posar-se a dormir, me n'adono que aquesta serà una nit difícil. Quina manera de roncar…!!!. Avui podré estrenar els meus flamants taps per les orelles.

CAMÍ DE SANTIAGO Montserrat-Tàrrega

2010-09-13T17:12:00.006+02:00

1a. ETAPA.
04/05/09.
MONTSERRAT - TÀRREGA.
KM: 85'00.
TEMPS: 05: 40: 32.
VELOCITAT MITJA: 14'80 KM./H.
VELOCITAT MÀXIMA: 54'77 KM./H.

Són dos quarts d’onze d'un esplèndid matí de primavera quan arribo al Monestir de Montserrat. Porto mitja hora de retard sobre l'horari previst però no importa, no vull començar amb presses aquesta particular aventura. A més, l'emplaçament és tan espectacular, tan bonic, tan admirable, que em deixa sense parla. Mai abans havia estat en aquest lloc. Trobo que ha estat excel·lent fer coincidir la meva primera visita al Monestir amb el punt de partida del que crec que no serà el meu últim Camí de Sant Jaume, és més, les sensacions, nervis apart, crec que són fantàstiques.
Trec la meva estimada i vella bicicleta de color negre del cotxe pràcticament desmuntada. He hagut de fer-ho per poder-la transportar amb seguretat, tan per ella com per nosaltres; la roda davantera, el selló, alforges, etc. Començo a muntar les diferents parts, quan de cop i volta me n'adono que estic fet un flam. Estic molt nerviós. Després de dos mesos de preparatius, per fi ha arribat el moment. I és just en aquest moment quan un munt de dubtes passen pel meu cap una i altra vegada. Dubtes sobre la meva condició física; estic acostumat a fer molts de kilòmetres, però això és quelcom totalment diferent al que he fet fins ara. Una cosa és fer vuitanta o cent kilòmetres en un dia, però fer-los dia rere dia durant un parell de setmanes seguides, és una altra història.
Dubtes sobre la mecànica; la bici té un munt de kilòmetres a les espatlles, a més, la varem muntar entre el meu fill i jo, del primer fins l'últim cargol, o sigui que… ja veurem!. I mil i un dubte més que contínuament passen pel meu cap, però per sort la majoria desapareixeran com per art de màgia quan comenci a donar-li als pedals. Per cert, m'agradaria fer constar que en un lateral de la bici hi he posat un adhesiu amb el burro català.
Trigo més de vint minuts en muntar els estris de la burra i posar-me l'equipament ciclista. Em carrego d'aigua la motxilla d'hidratació i les dues ampolles. Munto les alforges, aquesta vegada sense comprovar si hi és tot. No vull fer-ho una vegada més. Crec que ho he fet un centenar de vegades en els últims dies. Em poso el casc, les botes, els guants, i poso el comptaquilòmetres a zero…

Després d'acomiadar-me de la meva dona i el meu fill que molt amablement m'han acompanyat amb el cotxe fins aquest esplèndid indret, començo a baixar per la carretera en direcció a Santa Cecília, una església romànica del segle Xl, fins arribar a Can Massana, no sense abans haver-me adonat que només començar he tingut una petita avaria; el comptaquilòmetres no funciona. Segurament durant el transport (ja que he hagut de desmuntar la roda davantera perquè m'hi cabés tot), el sensor s'ha mogut de lloc. Cap problema…!. Quan tinc el destret arreglat me n'adono d'una altra avaria més o menys seriosa; els dos retens de la forquilla de la bici han començat a perdre oli a dojo. Ràpidament em trec el rotlle de paper de vàter, que per cert, és una de les eines imprescindibles per fer aquesta travessa, i començo a eixugar l'oli que va lliscant cap avall en direcció a l'eix de la roda. Després de pensar-hi una bona estona, arribo a la conclusió que no hi ha cap motiu per amoïnar-se; la bicicleta seguirà funcionant a la perfecció, l'únic problema és que l'amortidor perdrà eficàcia i no s'empassarà els sotracs. El que si que hagués sigut més greu, fos que l'oli arribés a tocar les pastilles de fre o el disc. De totes maneres sembla que res de tot això a passat, el que vol dir que puc continuar pedalant amb tota normalitat.
He trobat el primer tòtem informatiu del camí. M'indica que si vaig en bicicleta és millor que continuï per la carretera, ja que si segueixo pel camí original tindré molts de problemes deguts a les fortes pendents existents a la zona, el que farà que m‘hagi de carregar la bici a l'esquena una bona estona. Aquesta part del camí només està recomanada pels que van a peu. Jo, gràcies a Internet, ja tenia constància de la dificultat d'aquest pas, i que realment podia fer el que volgués, però que recomanaven a tothom que anés en bici que seguís per carretera fins arribar al següent poble.
Arribo a Castellolí, només porto setze kilòmetres però sóc la persona més feliç del món.
Aviat arribaré a Igualada, la primera ciutat relativament gran. M'amoïna travessar-la, ja que fins ara les fletxes del camí no és que siguin excessives. És molt possible que dins la ciutat les senyals siguin encara menys visibles i tingui algun problema per orientar-m'hi. Les meves pors es materialitzen; em perdo per primera vegada. De totes maneres després d'un parell de voltes aconsegueixo trobar les meves estimades sagetes grogues que m'acompanyaran durant molt de temps.
Una petita anècdota a Igualada; estava en una rotonda de considerables dimensions, totalment perdut, mirant aquí i allà, quan de cop veig una parella de Mossos d'Esquadra… no tenien ni idea del que els hi estava preguntant.
Després d'uns 2'5 km. arribo a Sant Jaume ses Oliveres, on perdo una bona estona (o aprofito, depèn com es miri) admirant una estupenda ermita romànica, si no recordo malament, una mica apedaçada.
Just passant per una urbanització i pel costat d'un col·legi, les fletxes indiquen un rotund gir a mà esquerra. No és possible!--penso--. Es deu tractar d'una broma!. Això és una casa particular!. No sense abans pensar-m'ho dues vegades, giro cap a l'esquerra, em baixo de la burra, me la carrego a l'esquena, i… som-hi!, escales amunt!. Arribo a una espècie de terrassa, que realment sembla que pertanyi a la casa que hi tinc al davant. Amb tot el silenci possible per la meva part, travesso per davant la porta d’aquell habitatge gairebé resant, perquè no em vegin o no em deixin anar els gossos al darrera.
Segueixo caminant amb la bici al costat uns segons més, quan de cop i volta, a uns cinquanta metres, veig entre les mates quelcom de color groc que em crida l'atenció. Efectivament!. Una fletxa pintada en un arbre caigut m'indica el camí a seguir. Veritablement m'he tret un pes de sobre. Per moments havia pensat que podia arribar a tenir alguna trifulga amb el propietari de la casa.
Arribo a Jorba sense cap incident rellevant. A partir d'aquí començo a trobar petits pobles totalment buits, deshabitats, com Santa Maria del Camí o Porquerisses. O són així o és que és l'hora de dinar, no ho sé. La veritat és que no miro massa el rellotge per saber-ho; quan tinc ganes de menjar, simplement paro, sigui l'hora que sigui. Aquesta és una de les directrius més rellevants del Camí de Sant Jaume; no deixis que cap aparell et controli la vida… fes les coses quan tinguis necessitat de fer-les o simplement quan et vinguin de gust. No li has de fer cas al maleït rellotge, al menys durant la travessa. Fes el que hagis de fer quan el cos t'ho demani.
A partir d'aquí haig d'agafar l'N-ll fins a La Panadella. És possible que aquesta sigui la part més complicada del dia, ja que tindré d'anar durant uns sis kilòmetres pel voral de la carretera, havent que suportar la rebufada dels camions que no deixaran de passar pel meu costat fins que arribi a dalt de tot.
Per fi arribo al port de La Panadella, on hi faig el primer descans del dia. Em despenjo la motxilla de l'esquena i trec de dins un senyor entrepà de pernil salat de dos pams que assaboriré d'allò més assegut en un banc, sota els pins, just al costat de la carretera. En aquell moment penso que… és curiós el que guanya el menjar o la beguda després d'un gran esforç; recordo que aquell “bocata” tenia tots els sabors del món.

Després de descansar una estona i menjar-me aquell senyor entrepà, passo a l'altre costat de l'N-ll.
Al costat d'una ermita de color blanc, just després del pàrquing de camions i la benzinera, hi ha un camí amb una baixada considerable. Un camí que de cop i volta m'alegra el dia, no només perquè durant una bona estona no haig de pedalar, sinó perquè el paisatge que l'envolta ha canviat sobtadament. La ruta, que fins ara s'havia entossudit en fer-me passar per l'asfalt, a partir d'aquest punt s'ha convertit en un inversemblant camí de terra molt compactat, que junt amb el canviant color dels camps, aconsegueix que per primera vegada gaudeixi d'allò més de l'entorn.
Després d'uns cinc kilòmetres de barreja de pista forestal i camí asfaltat arribo a Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, Els Hostalets i Sant Pere dels Arquells, que també, per casualitat o no, estan deserts. Ni una ànima!.
A partir d'aquest punt hem de tornar agafar l'N-ll, que després de gairebé tres kilòmetres més ens farà arribar fins al poble de Vergós, on una estupenda pista de terra d'uns quatre metres d'amplada ens portarà ràpidament fins a Cervera.
El cul comença a fer-me més mal del que crec que és estrictament normal, és més, el cansament es comença a accentuar i aconsegueix que hagi de baixar el ritme i parar un parell de vegades. En una d'aquestes parades, a l'esmentada pista, la que va de Vergós a Cervera, un Pick-Up de manteniment de línies elèctriques passa pel meu costat a tota velocitat, això si, deixant-me totalment empolsinat.
Després de gairebé quatre kilòmetres de pista arribo a Cervera, cansat, molt cansat.
Dins la ciutat em perdo una mica degut a unes obres; pel que sembla els operaris van retirar una part d'una vorera on hi havia alguna de les fletxes del camí. Per sort, un veí de la zona que es va adonar que anava una mica perdut mirant amunt i avall, molt amablement em va indicar el carrer que havia d’agafar, on ràpidament, després d'haver admirat alguns dels edificis emblemàtics locals, que per cert, són de molts diferents estils i orígens, vaig agafar el ritme de ruta.
Ja només queden dotze kilòmetres per arribar a Tàrrega, dotze kilòmetres que em fan patir d'allò més. Ja no sé en quina postura posar-me sobre la bici, i el cul… el cul em fa un mal terrible, no sé si podré aguantar-ho, és més, em comença a amoïnar que només és el primer dia de ruta i jo ja tinc la panera destrossada.
Després de molt de patir arribo com puc a Tàrrega.

Grata sorpresa la meva, quan de cop i volta, just a l'entrada de la ciutat, en una paret a mà dreta, hi veig un grafit gegant dedicat als "bicigrinos" (els que fem el camí de Sant Jaume en bici). Tremend…!.
Arriba l'hora de la veritat; trobar allotjament. Avui, per ser el primer dia he vingut amb els deures fets; a Internet, a través del fòrum dels "bicigrinos" vaig contactar amb una noia, “Mariadelaó”, (que per cert, ha fet diverses vegades el Camí de Sant Jaume en bicicleta) que molt amablement em va informar que el millor lloc per passar la nit a Tàrrega és el conegut Hostal de Ca n'Aleix, a la Plaça del Carme, 5. Després d'un parell de voltes infructuoses aconsegueixo trobar-ho. Em registro i amago la bici sota l'escala, a la planta baixa, fora de la vista de les aus de rapinya que contínuament passen per davant la porta de l'Hostal. Pujo a l'habitació, em dutxo, i surto amb la intenció de sopar alguna cosa ràpida i fer una mica de turisme pels animats carrers del centre de la ciutat.
Estic sopant a base d'embotits en un cèntric bar just al costat de l'església, quan tot d'un plegat me n'adono que sóc un privilegiat, i que a més a més, malgrat les dificultats i el cansament, sóc la persona més feliç del món.